Donar minuts als negacionistes del covid
Mostrar les parts en conflicte és un dels deures del periodisme pulcre. Però també ho és ponderar cadascuna de les opinions i dimensionar-les en relació a, sobretot, tres factors: quina representativitat social tenen, quins perjudicis pot comportar amplificar aquell punt de vista i quin grau de factualitat les assisteix. En el cas dels negacionistes del covid, que representen una minoria sorollosa però residual, donar-los aire pot tenir conseqüències per a la salut pública de tothom i la seva relació amb la realitat contrastable és nul·la.
Per què, doncs, Mediaset insisteix en donar-los aire mediàtic? No pas perquè la línia editorial sigui partidària d’aquestes pintoresques teories. Ho fa pel mateix motiu que Mediaset fa totes i cadascuna de les seves accions: perquè donen diners. És a dir, donen espectacle i, per tant, diners. I el negoci de Mediaset és el conreu d’audiències a l’engròs de cara als anunciants, no pas la seva millora, amb continguts que els facin més savis, més crítics, més informats.
Quan Marta Flich agafa un representant dels que no volen mascareta en una concentració de gent (i que jo, indefectiblement, imagino amb un cucurutxo al cap) no ho fa per equilibrar un presumpte debat. Més aviat es tracta de lluir-se amb preguntes que volen passar per incisives i fer que l’espectador comú se senti superior. Però, en aquest procés, l’altre es legitima. I es crea l’efecte crida, que pot acabar interpel·lant tot aquell que tingui un greuge amb el govern relacionat o no amb el covid. Només calia veure les manifestacions del barri de Salamanca per adonar-se que allò no anava de topada entre teories mèdiques, sinó d’obrir una nova finestra pública per al facherío.
El portal Bluperconsignava que un dels manifestants de la plaça Colón havia aparegut en tres programes diferents de Mediaset. Algú li devia haver agafat el contacte i després el corporativisme ha obrat la seva màgia. Però, ¿a qui representa aquell subjecte, que ja ha tret el cap en tres espais diferents de la graella del grup? Només a ell mateix i el seu gabinet d’excèntrics. Pensi el lector corrent quantes vegades una cadena televisiva li ha ofert tres cops el micròfon per defensar un assumpte del seu interès.
De nou, el tot per l’audiència fa que Mediaset perdi qualsevol sentit de responsabilitat envers la societat per a la qual treballa. La primera llei de les televisions privades marcava uns mínims bastant magres ja pel que fa al seu servei públic. I les modificacions que s’han anat produint encara han anat relaxant més qualsevol tipus d’exigència. La prova és que Espanya és dels pocs estats de la UE que no compten amb un organisme específic per controlar l’audiovisual. La carta blanca és total i el covid no n’és sinó l’última evidència.