El més fascinant, vigoritzant i estimulant és que en tota decisió que pren Donald Trump hi ha el gran imprevist. Saber que el “jo ja ho deia, que passaria” només funciona en els casos més domèstics, en què, a més, hi concursa la xamba. Que el “càstig”, sovint, conforta el castigador, però no redreça el castigat. Que els amics dels meus amics són els meus amics, sí, però els enemics dels meus amics són els meus enemics. El magnat acostumat al risc de la borsa, amb assessors a qui pot substituir, ha pres una decisió que en principi semblava brillant. Que els productes de fora del seu país paguessin un delme. Això havia de fer que la indústria americana es reactivés. “Si costa més comprar un cotxe xinès que un d’aquí, compro el d’aquí”, dirien els súbdits.
En els negocis globals i locals, sempre, sempre hi ha el “factor humà”. En Gatius li comprava pèsols a en Romagosa, però ara que en Romagosa diu que no comprarà llet de ningú, en Gatius pot decidir que no vol pèsols d’en Romagosa i sí faves d’en Romaguera. Ja fa temps –és un detall important– que la Xina està plantant vinya, imitant l’estil de Bordeus, en què s’emmiralla. Tenen tots els climes, han enviat enòlegs a estudiar com ho fan els bordelesos, han comprat cellers i, atenció, fins i tot han construït castells (sí, una Disneyland del vi) imitant els dels grans crus francesos, que s’omplen de visitants. Ja estan provant de fer l’estil dels grans vins, mítics, pels quals pagaven grans fortunes. Ja no les pagaran. No crec, en canvi, que Donald Trump pensi plantar oliveres a Yellowstone. A Donald Trump li ha passat allò que els passa als concursants d’un programa de cites. Arriben, clenxinats i somrients, i són una promesa. Però llavors s’han d’explicar i tot s’esfondra. Semblaven vigorosos, però són només histriònics. Semblaven oradors, però són només bocamolls. Semblaven elegants, però són només xarons.
