Donació de plasma i altruisme

A la Unió Europea al voltant d’uns 300.000 pacients depenen de medicaments derivats del plasma sanguini, majoritàriament per malalties cròniques que requereixen tractament tota la vida. En els darrers anys la demanda dels derivats del plasma ha crescut exponencialment i la previsió és que segueixi augmentant, també per les noves indicacions clíniques. Aquesta realitat topa amb el fet que Europa no és, ni de lluny –a excepció d’uns pocs països–, autosuficient en plasma i més d’un 40% l’obté dels Estats Units, on els seus estàndards ètics són ben diferents dels nostres. Fins ara la normativa europea que regula l’ús de la sang i els seus components, a diferència dels teixits i cèl·lules, establia taxativament que la donació de sang ha de ser voluntària i no remunerada, i sota aquest principi de no comercialització del cos humà (no financial gain), recollit també en el Conveni Europeu de Bioètica (1997), s’ha fonamentat l’actitud de la majoria de països en què l’obtenció de la sang, i també del plasma, s’ha basat en un estricte concepte d’altruisme, que veu amb mals ulls i critica el fet que als donants se’ls pugui compensar per aquelles despeses i inconvenients que la donació comporta. Amb tot, hi ha alguns països que compensen en espècies com dies de festa a la feina o rebaixes fiscals, i quatre que ho fan amb un import econòmic proporcionat. 

Espanya ha defensat sempre un model de no compensació, apel·lant a la solidaritat de la ciutadania, però fins ara amb escassos resultats malgrat els esforços dels darrers anys. Des de fa temps, especialment arran del desabastiment puntual i global d’hemoderivats en context del covid-19, Europa s’ha replantejat la qüestió i està ultimant una nova normativa pactada amb tots els estats membres que preveu, entre altres aspectes, la compensació dels donants, ja admesa en altres tipus de teixits i cèl·lules, ara també pel plasma per tal d’incrementar-ne l’obtenció i que es pugui anar reduint la dependència del plasma exterior.

Aquest canvi ha fet sorgir tot un seguit de crítiques a diferents nivells, sovint amb afirmacions demagògiques i poc contrastades respecte a països que sí que han assolit l’autosuficiència amb compensacions per als donants, començant per les autoritats espanyoles que hi estan en contra, argumentant que la compensació destrueix l’altruisme i acabarà amb la solidaritat. Aquesta afirmació tan contundent, que alhora es fa des d’una doble moral que admet la compensació econòmica als donants de gàmetes en reproducció assistida des de fa molts anys, crec que justifica una anàlisi més aprofundida. Compensació i pagament no són equivalents i es vol confondre pretesament per deslegitimar allò que ha de respondre a un principi de justícia amb el donant: donar plasma i sang no és el mateix, i al donant de plasma li demanem fidelització, amb diverses donacions l’any, un temps aproximat de noranta minuts per donació i, sovint, assumir despesa per desplaçar-se als centres de donació, escassos i concentrats en grans hospitals perquè el mètode de plasmafèresi requereix certa estructura i professionals experimentats. ¿És ètic exigir aquest esforç als nostres ciutadans per a cobrir una necessitat dels pacients, als quals l’Estat té l’obligació de proveir de medicaments vitals per a ells? Ara els atén amb plasma obtingut de donacions compensades, com les que rebutja fer ell mateix.

En segon lloc, admetent l’acceptabilitat de la compensació des dels principis ètics, ens hem de plantejar els límits que cal establir en aquesta compensació per tal que sigui proporcionada i que respongui al criteri ètic europeu del “no guany econòmic” per al donant, ja sigui en diners o en espècies, evitant que es converteixi en una font d’ingressos addicional per a les persones, especialment les més vulnerables de la societat. Per això la nova normativa preveu que cada estat membre marqui el seu barem, dins uns límits, i en justifiqui davant d’Europa la proporcionalitat, amb llibertat per als estats d’aplicar un model de compensació monetària o en espècies, segons consideri, i permetent sempre que el donant pugui, si així ho vol, renunciar a aquesta compensació. 

¿Un model d’aquest tipus com el que planteja Europa, que vol solucionar el problema del plasma per als seus ciutadans, vulnera el concepte d’altruisme i atempta a la solidaritat? Al meu entendre no, i caldria veure-ho amb ulls de futur en una societat a qui potser no podem demanar més sacrificis quan el gruix de la ciutadania ja fa tants esforços per tirar endavant amb càrregues laborals, socials, familiars i de salut a les quals el sistema no respon com caldria.