Amb els cognoms de les seves àvies, Carme Colomina Saló firmaria Carme Dausà López.
VIOLÈNCIES. Ara fa just un any, en ple esclat global de la pandèmia, el govern de Malàisia va posar en marxa una campanya amb recomanacions a les dones del país sobre com comportar-se durant el confinament: sense “molestar” els marits, evitant el “sarcasme” i no parlant massa fort; però, això sí, era convenient que anessin ben maquillades i arreglades per estar per casa, per contribuir al bon ambient familiar. La compra dels productes de primera necessitat s’havia de deixar en mans del “cap de família”. En qüestió de dies la protesta a les xarxes socials va ser tan massiva que el govern va haver de sortir a demanar perdó i la ministra de Dona i Família va acabar plegant.
Internet va viralitzar la indignació contra la mentalitat patriarcal en un país on el 97% del personal d’infermeria són dones i on els experts havien advertit que el confinament augmentaria el risc de violència de gènere.
No és un cas aïllat. La pandèmia ha contribuït a tornar a tancar les dones en una esfera privada on tot és possible, i on són més vulnerables. Tres mil milions de dones viuen en països del món on la violació dins el matrimoni no està considerada delicte. Però tampoc és excepcional l’altaveu que han proporcionat la xarxes socials i el fet que les dones són un factor de canvi social arreu del món. Al Sudan o a Kènia, a l’Índia, a Xile o a Mèxic. Mobilitzacions contra els feminicidis, contra la violència sobre els drets reproductius de les dones o contra les desigualtats laborals s’han viralitzat i han acompanyat la protesta d’un sentiment de lluita compartida i global.
El feminisme està viu. Tant que una part de la dreta radical intenta fer del negacionisme de la violència de gènere una nova crossa ideològica sobre la qual construir un altre desafiament.
ABSÈNCIES. Menys d’un 10% dels països del món estan liderats per dones (que governen només el 4% de la població mundial). En el món de la intel·ligència artificial només un 22% de les programadores o desenvolupadores són dones. Són els homes els que dissenyen un nou món digital pensat per als homes.
També el poder simbòlic i cultural està masculinitzat. Les dones estan infrarepresentades en la direcció de grans produccions cinematogràfiques, o en la programació, el disseny i el protagonisme dels videojocs. Ens hem de veure estereotipades en determinats programes de televisió; reclamant espais en el debat i en el pensament.
Encara hi ha administracions que opten per la invisibilització, i per espais públics i polítics que mantenen aquestes discriminacions estructurals. Són les “democràcies mutilades”, com les anomena Daniel Innerarity, regides per la lògica de la sobirania i no per raons d’interdependència humana.
MIRADA. Però no es tracta de canviar únicament les estructures d’accés al poder, o a la representativitat a l’esfera pública. Calen canvis en les construccions socials que han perpetuat pràctiques, abusos, imposicions o violència, perquè les desigualtats brutals continuen.
Quan el 2014 Margot Wällstrom, ministra d’Afers Estrangers de Suècia, va oficialitzar que el seu país tindria una política exterior feminista, ja va insistir en la idea de la interseccionalitat, de les connexions, de canviar l’aproximació per mirar els problemes de manera diferent. No n’hi ha prou amb combatre la discriminació masclista sense reconèixer simultàniament el racisme, el classisme o totes les formes d’opressió superposades. El que cal transformar és com entenem el poder, i com s’exerceix.
