La dona que mirava al passat / L'home que somiava en castellà

La dona que mirava al passat

L’Escola Europea d’Humanitats ha convidat Marta Marín-Dòmine a fer una conferència al CaixaForum Macaya, un espai que cal conèixer. La nova directora del BCCM, Born Centre de Cultura i Memòria, ha respost a la pregunta “Quins passats per als temps presents?” Per a una qüestió tan difícil, Marín-Dòmine presenta un calidoscopi de respostes intel·ligents. En entrevistes amb l'ARA i amb Núvol –el digital de cultura– insisteix en algunes d’aquestes idees originals, rumiades, que aporten llum al segle XXI. Ella té clar que la memòria ha de ser fidel a la humanitat i no a unes banderes determinades. Caldria, diu, que els museus no responguessin a objectius polítics que miren de modelar la història al seu gust. Cita Robert Musil per recordar que “no hi ha res més invisible que un monument”. I explica el fenomen actual de l’Amèrica Llatina, on s’estan enderrocant estàtues perquè el relat imperant sobre el passat colonial se n’ha anat en orris. Monuments de tota la vida, que mai ningú no havia qüestionat, van caient com si fos per contagi. És el mateix revisionisme que es pot aplicar a moltes de les arts que, amb els ulls d’ara, grinyolen i topen frontalment amb allò que s’havia cregut fins fa quatre dies. Quan no queden testimonis d’un fet determinat, la manipulació és més fàcil i la construcció de la narrativa que s’acaba imposant acostuma a caure en mans interessades. Avui la pandèmia és present. Però d’aquí pocs anys el covid serà història i ja no sabrem què se n’explica d’aquí un segle. Veient el grau d’embolics, incoherències i desmemòria sobre quan compràvem paper de vàter compulsivament i ens deien que no calia mascareta, no n’espero un retrat gaire fidel. Un savi de Barcelona, que va dirigir un diari quan la premsa només era de paper, sempre dona el mateix consell als joves periodistes: “Tu escriu el que vegis, que la història ja explicarà què ha passat”. Tant de bo. Amb persones d’esperit crític i ganes de posar-hi la banya, com Marta Marín-Dòmine, no està tot perdut.

L’home que somiava en castellà

En J.M.R té set dels vuit cognoms catalans, no es perd ni un Telenotícies del Cruanyes, per Sant Jordi regala el premi Sant Jordi i és subscriptor de l’ARA des de la seva fundació. Aquest any, durant el pont de la Immaculada, li va passar una cosa que el té amb l’ai al cor. Una nit, per primera vegada a la vida, va somiar en espanyol. Amb la seva colla del centre excursionista s’enraonaven, tot d’una, en castellà. Discutien a quina hora havien de sortir de casa per pujar al Turó de l’Home. Quan un dels amics va parlar de “la colina del hombre”, es va despertar amarat de suor. Ell, que acostuma a dormir com un tronc, no és de somiar gaire. Tan sols de petit va tenir uns episodis en què volava com un ocell i el pediatre li va dir que era una manera d’expressar els desitjos de trobar uns horitzons propis. De més gran, al voltant del seu segon divorci, va somiar en blanc i negre durant algunes nits, però Google li va aclarir que aquella escala de grisos era habitual. De fet, a la Universitat de Dundee saben que el 10% de la gent veu el món en blanc i negre mentre dorm. La revista Consciousness and Cognition li va demostrar que els més joves de 25 anys gairebé sempre somien en colors (un 96% dels casos) perquè ells mai no van veure cinema ni televisió en blanc i negre. “Somiem allò que hem mamat”, li va dir un especialista en els trastorns del son. D’aquí arrenca la seva preocupació. Si ell que viu en català a Catalunya fins que no hi ha més remei, al coixí canvia d’idioma, què els passarà als que han deixat el Cruanyes per les plataformes televisives del 6%, i als que no llegeixen la novel·la de l’any perquè miren TikTok i se sumen als corrents majoritaris? Quan l’home recorre al psicoanalista perquè l’ajudi a interpretar la mutació lingüística del seu subconscient, surt amb un diagnòstic: somiar en un idioma que no és la teva llengua materna no és més que un desig de pertinença. Després, li recepta flors de Bach perquè es relaxi i entomi la realitat. “Feliz Navidad”.