Dona’m el teu vot, que jo l’hi donaré a algú altre
La política no és l’art del possible, és el desastre de l’impossible. Els sistemes de representació social en forma de partits estan regits per un sistema d’incentius pervers que els porta a això, a la perversitat. Em va dir un bon amic que “la política escup el talent”. I té raó. Estic convençut que el percentatge de persones amb altes competències és molt més gran fora de la política (ciència, cultura, ensenyament o empresa, per exemple) que a dins.
Partint d’un sistema per representar persones, hem portat als consistoris de tot Espanya infinitat d’alcaldes gràcies als vots dels qui no els van votar. Més enllà de les aliances del PP i Vox a bona part d’Espanya, ens envolten tripijocs en què els arguments canvien segons la narrativa que justifica l’acord pel poder. “Pactem perquè l’esquerra no governi”, diu el PP en centenars de municipis (fins i tot en comunitats autònomes), mentre que en uns altres (per exemple, Barcelona) diuen: “Pactem amb l’esquerra perquè els independentistes (els de dretes, per cert) no governin”.
Això de l’alcaldia de Barcelona no té nom. Que consti en acta que estic empadronat en una petita població catalana amb un cens de tot just 600 persones (tot queda a casa). Així que parlo des de fora. I dic que és una vergonya. I Collboni m’agrada més que Colau, que considero que ha destrossat, literalment, Barcelona. Però no es tracta d’això. Es tracta que el candidat més votat hauria de ser alcalde a tot arreu, encara que hagi de lluitar després cada decisió, una per una. És una norma universal que emana de la lògica democràtica. Si no, anem a una lògica de poder. Si aquesta norma que governi el més votat no existeix en els reglaments dels consistoris, canviem-la, perquè la falta de talent sol anar de la mà de la falta d’ètica i, ja que no l’apliquen motu proprio, haurem d’obligar-los a fer-ho. La translació del sistema de vots en urnes al sistema de vots al consistori per designar alcalde converteix la papereta en una carta blanca: lliurem el vot perquè algú l’hi doni a algú altre, sense saber qui pot ser aquest altre.
La democràcia té un problema, i ben seriós. Així va començar el declivi de la República de Roma. I va acabar en Imperi. Que la història no hi és només per als documentals, sinó per aprendre’n.
De veritat, quin fàstic.
