Una dona lliure

Que gran, la Sardà! Amb la seva humana perfecció dalt de l'escenari, amb aquella capacitat d'esprémer l'essència dels arquetips amb un simple gest de boca i un clac displicent amb la llengua, amb aquella solidesa amb què omplia l'espai sobre la fusta en qualsevol registre.

La Sardà ha sigut una de les més grans actrius catalanes, de les que glacen la sang i fan riure i plorar amb un petit gest. Una actriu com una catedral que ha sabut fer tots els papers amb precisió i professionalitat, amb personalitat pròpia.

Però també m'agradava la dona, amb aquella exigència i voluntat de perfecció, amb la poca paciència amb les situacions que considerava que li feien perdre el temps, amb aquella vehemència i aquell caràcter de llei.

La Sardà sempre m'ha semblat una dona lliure, capaç de dir el que pensava, encertant-la o equivocant-se a la seva manera, sense concessions a la galeria, sense voler agradar a tothom, ni deixar-se atrapar en la teranyina del quedar bé. La Sardà no volia agradar a tothom més enllà d'exercint la seva professionalitat sota els llums d'un escenari. I sí, era dura amb els periodistes, tan dura com els que són tan tous per dins que necessiten una protecció i els que porten malament l'estupidesa de no exigir-se fer les coses bé.

Una actriu sòlida ja fos representant els textos de Josep Maria de Sagarra, els de Bertolt Brecht o dirigint-se a l'inefable Honorato. I una senyora amb caràcter. Un luxe.