Una dona a l’Àfrica. Visita a una Kàbila

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLes dues noies grans baixaven cada dia a la població militar per a guanyar uns duros al mes, fent de serventes a casa dels oficials. Eren filles de muntanya i per això més lliures. Ningú, però, llevat dels pares, germans i amo, no els havia pogut contemplar les fesomies, car elles travessaven els turons i la plana, els carrers i els jardins, embolcallades eternament en llurs haïks de blancor dubtosa. Feia dies que els hi anava al darrere perquè em permetessin acompanyar-les una nit a l’hora de retorn. Però elles, misterioses, enigmàtiques, vagues, s’excusaven un dia, prometien un altre [...]. Vaig esperar durant una hora la sortida de les serventes, [...] -Vols venir amb nosaltres a la kàbila? -em diuen. -Sí. [...] Els dos fantasmes i jo anàvem pujant penosament pel camí de la kàbila [...]. Feia una hora que caminàvem, quan començàrem a destriar, més negres i espesses que la nit, algunes siluetes de cabanyes triangulars. [...] El terreny és fangós. La intensa bravada de fems que ens surt al pas, demostra que la casa és prop. [...] Al fons de la petita cabanya enfront de la trista claror d’una espelma, hi ha l’amo, el senyor. No més digne, ni menys tivat que un rei, ell presideix la reunió familiar, amb el turbant ben enrotllat al vol del cap, la barba llarga i grisa, les cames ben plegades sota la fosca gel·laba, els braços reposant sobre els genolls. Els dos fantasmes s’han convertit en dues noies delicioses. Els haïks han desaparegut, i un esclat d’ulls i una lluminositat de somriures entre trenes negres i esclaves de metall em volten, m’empenyen. Em fan seure sobre una estora infinitament vella i bruta, amb la mateixa polida gentilesa que si fos una feixuga catifa de Marràqueix i elles les filles del baixà. En dos metres quadrats s’acomoden vuit fills, pare i mare. [...] Haig de beure tres tasses de te en un vidre greixós, entelat, en el qual abans que jo ha begut tota la família. [...] Una noia em parla amb timidesa de la misèria en què viu tota la família. [...] Penso amb tristor: “¡Com s’assembla la misèria oriental a la misèria occidental!”