Parlo des de la meva situació de dona feliç, que em sento realitzada, que he fet en la meva llarga vida allò que he volgut i que he lluitat per poder fer-ho, com tothom. Això no obsta per reivindicar el lloc de la dona a la societat i al pensament generalitzat de la gent. Per no parlar dels drets a una igualtat en coses tan elementals com el mateix sou en homes i dones per a la mateixa feina, entre altres molts exemples.
Imagineu-vos per un moment un titular de diari d'aquesta mena: "Per primera vegada el Papa ha anomenat un home com a subsecretari general del Sínode dels Bisbes". És impensable, oi? Perquè des de fa tants anys com els que han passat des d'aquelles primeres comunitats d'esglésies domèstiques com les de Corinti, Efes, Roma i Tessalònica, que precisament per ser domèstiques estaven sovint dirigides per dones, això no ha passat mai. El pas d'aquelles petites comunitats a l'Església piramidal que tenim des de Constantí va deixar fora la dona. Esclar que l'Església catòlica no feia més que seguir les pautes d'una societat governada i dominada per homes.
I ara ve la notícia revolucionària: "El papa Francesc ha elegit per primera vegada una dona com a subsecretària del Sínode dels Bisbes, la religiosa francesa Nathalie Becquart". Això sí, "acompanyada en aquest càrrec de l’espanyol de l’ordre de Sant Agustí Luis Marín de San Martín". Heus aquí l'esdeveniment. El mateix que fa necessari celebrar un dia de la dona a l'any per reivindicar-l'hi un lloc a la societat, el mateix que porta a manifestacions, a lluites, a patiment de moltes dones.
Per altra banda, durant l'any de la pandèmia s'ha manifestat una vegada més el que suposa el sentit maternal i de donació que caracteritza moltes dones, i el personal sanitari femení ha sostingut els ànims de molta gent que avui sent un agraïment molt gran per a aquest col·lectiu. ¿Era necessària una tragèdia semblant per posar de manifest el que es pot veure –si es mira, està clar– en temps normals, en el dia a dia, en tantes feines en què s'exerceix amagadament i sense aldarulls aquesta tasca social?
He començat dient que jo tinc la sort d'haver-me sentit realitzada i en un lloc en què he pogut desenvolupar la meva personalitat. I, curiosament, ha estat renunciant al que potser molts consideren una vida plena –la formació d'una família, l'engendrar fills i gaudir de la normal atracció de l'altre sexe–. Ha estat precisament renunciant a tot això, per una elecció pròpia que suposa sempre renunciar a altres opcions, que em considero realitzada i feliç. Ho dic perquè em molesta que a vegades es posi la pròpia realització personal en determinats models de vida o d'opció.
Malgrat això, desitjo amb totes les forces que arribi el dia en què no sigui necessari celebrar el 8 de març, que en les campanyes electorals no hagin de preguntar als candidats quin percentatge de dones tindran en els seus gabinets i que sigui la pròpia vàlua la que ens faci formar part d'un equip perquè no calgui complir amb aquest requisit de fals feminisme.
M. Victòria Molins és escriptora i teresiana
