He llegit el llibre de l’escriptora argentina Esther Cross titulat La mujer que escribió Frankenstein. Esperava trobar-hi una biografia de Mary Shelley, inclòs el conegut episodi de les vacances compartides amb el seu marit, el poeta Shelley, Lord Byron i el doctor Polidori. Segons s’ha explicat mantes vegades, aquell estiu suís va ser molt plujós i els amics passaven els vespres explicant històries de por, fins que van jugar a escriure’n una cadascú, a veure quina els provocava més basarda. Mary Shelley, amb dinou anys, va escriure Frankenstein, que esdevindria un clàssic de la literatura universal.
El llibre d’Esther Cross, però, és molt més que una biografia de Shelley i molt més que una recreació del famós episodi dels amics que competien escrivint històries de terror. Com ens té acostumats l’Editorial Minúscula, al pot petit hi ha confitura de la bona.
Esther Cross investiga la vida de Mary Shelley per fer-nos entendre per què una noieta de dinou anys va imaginar un monstre fet amb bocins de cadàvers que tornava a la vida.
El context social, la família, la curiositat científica i tots els seus dols són alguns dels elements que ens ajuden a conèixer i comprendre Mary Shelley i la seva obra, ambdues directament influïdes pel seu temps. Per l’Anglaterra del Romanticisme, on els diaris parlaven dia sí dia també dels lladres de cossos, de la medicina clandestina, dels cirurgians que necessitaven cadàvers per estudiar anatomia i poder curar segons quins mals. Esther Cross ens permet conèixer aquest món macabre i apassionant i les personalitats d’alguns cirurgians i científics empresonats en el dilema de l’escabrosa necessitat de cadàvers per poder avançar en el món de la medicina.
Mary Shelley va perdre prematurament tres dels quatre fills que va tenir. Dels infants en guardava cabells o dents per conservar-los amb ella. De la mateixa manera, quan el seu estimat Percy va aparèixer ofegat després d’un naufragi, un amic de la parella va salvar el cor del seu cos en descomposició, i el va lliurar a Mary. L’escriptora el va embolicar amb papers plens de poesia i va viatjar d’un lloc a un altre amb la relíquia.
La mare de Mary Shelley –l’autora de Vindicació dels drets de la dona, Mary Wollstonecraft– va morir poc després d’haver-la parit. La mort, doncs, va acompanyar l’autora de Frankenstein des del començament i mai no va deixar-la tranquil·la.
Es va enamorar del poeta Percy Shelley –que estava casat i amb fills– quan ella tenia setze anys i tots dos van fugir i van compartir una vida nòmada que girava entorn de dos eixos: la literatura i la mort.
Als vint-i-sis anys, Mary escrivia al seu diari: “Tots els meus amics han marxat... Que poblades que estan les tombes”.
És aquesta mateixa persona la que escriu Frankenstein i li fa dir al monstre reanimat: “Tot i que sigui un cúmul d’infelicitat, la vida m’és estimada i la defensaré”.
Una lectura apassionant i inesperada. Us la recomano.
