A la pregunta de què preferiria trobar-me si estigués sola al mig del bosc: un ós o un home, vaig respondre a l'instant que un home. La meva interlocutora em va fer saber que era l'única. La pregunta –una mena de paradoxa moral en versió gore autoinduït–, es va fer viral aquest estiu i no va faltar qui es posés les mans al cap per la quantitat aclaparadora de dones que, en les circumstàncies descrites, van escollir l'ós abans que l'home.
Hi ha un pòsit de provocació en la resposta, però sobretot hi ha aclariment: aquest ós mostra fins a quin punt la por i la desconfiança calen en la nostra consciència, la de les dones, atiada per l'experiència pròpia i per un còmput interminable de feminicidis, agressions i violència sexual –per donar un parell de dades, 35 feminicidis a Espanya des de començament del 2024; 45.899 denúncies per violència de gènere només el primer trimestre de l'any–. Dic por i desconfiança, però potser hauria de parlar de bon judici i lucidesa i supervivència.
La nostra imaginació i la nostra percepció de la realitat estan condicionades per aquest home que pot aparèixer de sobte. La seva identitat no importa, és una ombra que adopta el rostre de les nostres pors. Podria ser un tipus fantàstic i inofensiu, o un tipus detestable, perillós. Fins i tot podria ser un d'aquells tipus genials, com es referia Gisèle Pélicot al seu exmarit, Dominique Pélicot, abans de saber que durant 10 anys (dels 50 que van passar casats) ell la drogava fins a deixar-la inconscient, la violava, l'oferia a desenes homes en un xat anomenat Sense el seu coneixement perquè la violessin també, feia fotos de les agressions i les acumulava al seu ordinador.
Gisèle Pélicot ha decidit que el judici contra el seu exmarit se celebri de manera pública. Hi compareix serena, mirant endavant i examinant les cares de Dominique i dels altres 50 acusats. "M'he mantingut ferma per a aquest judici –ha explicat–, per a mi el mal ja està fet". Però creu que explicar la seva història, des d'una estrada, amb temps, legitimitat, amb llibertat per esplaiar-se, pot ajudar altres dones. Entomar el paper de narradora no és només qüestió de justícia, també és una manera d'emancipar-se, de deslliurar-se de la cotilla de la victimització.
Convertir-se en víctima implica quedar fora d'una conversa que transcorre, precisament, a costa d'una mateixa. Una agressió sexual no és només un atemptat contra la integritat física d'una persona, també és un exercici d'anul·lació de la voluntat i la comprensió d'aquesta. La víctima no controla què li passa, què li fan, tampoc entén el perquè, ni sap quan acabarà. La violència sexual ordeix un llenguatge particular, el que parlen els agressors usant el cos de la víctima com a mitjà d'escriptura. En aquest intercanvi, a la víctima no se li parla; ella no hi participa, no respon.
Convertir-se en autora, en narradora d'una història, significa recuperar la veu i la consciència. Decidir què vol dir què, com s'interpreten els fets, qui se n'ha de fer responsable, com s'ha de dur a terme el procés de reparació. Narrar serveix per exorcitzar el dolor, però també per donar-li sentit. Per sentit vull dir: imaginar un després de; no quedar reduïda al mal ni al patiment, inventar un nou ordre per a les coses.
Gisèle Pélicot deu carregar sobre les espatlles un duel complex, per la realitat perduda, per la felicitat que no era, pel seu propi cos inert a mercè d'altres, del qual no en guarda record i que només pot imaginar arran de les fotografies que li va ensenyar la policia quan va registrar els arxius de Dominique. És un desdoblament estrany, que la fa alhora testimoni i objecte de l'agressió. Estrany, horrorós i, tanmateix, també necessari: en el desdoblament hi ha la distància per reconèixer-se a una mateixa com a narradora, per fer les paus amb la doble condició de veu i de cos, d'autora i de víctima, i parlar-ne des d'allà, amb la potestat que confereix explicar una història després d'haver-la viscut en silenci.
És impossible predir les intencions dels altres: si l'ós se sentirà atacat i t'esbudellarà d'un cop de mà; si l'home resultarà no ser fantàstic ni inofensiu, sinó tot al contrari. Potser la meva resposta, prefereixo un home, sigui una negativa a anticipar la crueltat aliena. O potser he triat l'opció que, en el pitjor dels casos, em donés més opcions de sortir del bosc amb vida. No il·lesa, no sencera, però viva per explicar-ho.
