Després de fracassar tan notablement com a portaveu del PP al Congrés (no va arribar a l’any en el càrrec) que les seves intervencions nervioses, atropellades i pretesament ocurrents encara es recorden com a exemple de com no ha de comunicar una portaveu, Dolors Montserrat va continuar la seva carrera política al Parlament Europeu. Allà s’ha distingit per la seva obsessió contra l’ensenyament en català a Catalunya, cosa bastant trista, tractant-se d’una catalana, perquè coneix de primera mà quin és l’equilibri de forces entre el català i el castellà a Catalunya.
Però a part de l’estil victimista que practica (li hauria de fer vergonya que es parlés de discurs d’odi quan el castellà gaudeix d’un estatus obligatori que el català no té), el que és més patètic és la utilització que fa del comitè que presideix per continuar amb el seu monotema. D'una banda, de l’agenda. Com li deia ahir una eurodiputada espanyola, hi ha milers de peticions que esperen a ser ateses però a Montserrat no li interessen. Ella va al que va la triple dreta nacionalista espanyola (PP, Vox, i Ciutadans) a l’Eurocambra: fer soroll contra l’independentisme per atacar Pedro Sánchez i fer el tall de veu per a les cadenes espanyoles i per a la campanya electoral que és a tocar. De l'altra, del prestigi del Parlament Europeu, amb la qual cosa aconsegueix que quan es parla del català no es debati res, sinó que el comitè quedi arrossegat a l’altura de la discussió tavernària. Un polític té dret a decidir quines batalles vol lliurar i com vol ser recordat. I nosaltres, a considerar que aquesta manera de fer polític és tòxica.
