Dolors Miquel, poeta

Una novel·la, una obra de teatre o un poema riu, La dona que mirava la tele amb els ulls de Dolors Miquel m'ha fascinat amb la seva força huracanada. Ho sacseja tot parlant des de l'íntima fragilitat d'una espectadora solitària. Hores i hores davant la petita pantalla convertides en poema. I callo. Avui voldria que parlés aquesta dona: "Quan pensava en la meva ànima la veia així. Xopa. Intentant endebades evaporar l'aigua d'aquella tristesa gruixuda, intentant-ho en un temps hivernal, humit, fred, distant. I entretant, mirava la tele. Perdria 4 talles en dues setmanes. En 18 dies les arrugues se m'allisarien com si el meu front fos un llençol i la crema una planxa màgica. Clíniques de disseny m'oferien convertir-me d'una manera material en la imatge que jo triés. Podia canviar el nas, la boca, posar els pits rectes com pics de serralada, treure'm greix dels malucs, de l'abdomen, fer una depilació làser, fer-la de la zona genital, convertir-me la vulva en una maduixeta. M'ho podien canviar tot menys l'ànima. I a l'ànima hi tenia aquell pes. M'ho podien canviar tot menys el cervell, i al cervell hi tenia la forma del pes de l'ànima feta paraules, emocions i coses impossibles de depilar amb làser... Qui sóc? No vull pensar. Fan un programa d'acudits de Chiquito de la Calzada. Canvio. Les Ketchup canten l'Aserejé . Canvio. Canvio. Bricolatge, no. Una sèrie de metges i hospitals. Canvio. Una de forenses detectius. ¿I la poesia? ¿On és la poesia? No existeix. Canvio. No existeix. Fins que trobo un anunci: diuen que si marco un número de mòbil m'enviaran un poema d'amor per tal d'enamorar el meu xicot. No tinc xicot. Tanmateix, ¿això ha esdevingut la poesia? En aquest món, sí. I també aquella frase impactant que s'usa per tal d'arrodonir discursos que solen no dir res, com els polítics. Aquesta ha estat la seva sort".