L’‘operació diàleg’ i els 45 punts restants

Des que l’operació diàleg, impulsada pel govern espanyol, ha ocupat i ocupa grans titulars a la premsa catalana i és vista amb reticències a la premsa de Madrid, el focus d’atenció s’ha posat en el primer punt de les 46 reclamacions que el president Carles Puigdemont va fer arribar al president Mariano Rajoy l’abril del 2016. El primer punt era el referèndum. Sobre el referèndum la resposta del govern espanyol ha estat no i no. L’argument és que la Constitució no ho inclou i que la sobirania és del poble espanyol en el seu conjunt. Hi ha mitjans que fins i tot han portat a col·lació que els tribunals constitucionals d’Alemanya i d’Itàlia tampoc preveuen aquesta possibilitat, un argument que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ha fet seu. Haurem de recordar que aquestes Constitucions tampoc fan esment que l’exèrcit garantirà la unió fraternal, cosa que sí que fa la Constitució del 1978 (només Turquia preveu aquesta possibilitat militar), i que els tribunals constitucionals dels països més avançats són institucions que els mateixos executius han impel·lit al descrèdit. Si Espanya continua menystenint el concepte de separació de poders i deslegitima les seves institucions, la Turquia que desitja Erdogan no queda tan lluny.

Deia que s’ha posat massa atenció en un punt que ocupa 9 línies i molt poca a les 16 pàgines que tracten de millorar, també, la qualitat de vida dels ciutadans catalans. “Tret del referèndum tot és negociable”, diu l’operació diàleg. Com a lema de campanya, funciona. Però és fals. Rotundament fals. Si es llegeixen amb atenció les 45 reclamacions restants, un s’adona que el govern del Partit Popular no farà un gir de 180 graus. No, el farà de 360. És a dir, tornarà a la casella de sortida. I, mentrestant, entre anades i tornades de la vicepresidenta, anirem parlant de diàleg.¿Algú creu per un instant que l’Estat complirà els seus compromisos de garantir els drets socials amb el finançament adequat de la sanitat pública universal, la llei de la dependència, la discapacitat, l’abús infantil, el desenvolupament rural, l’acollida de refugiats, la integració de la immigració, la descentralització territorial del 0,7% de l’IRPF, la gestió del traspàs de les beques universitàries (pendent des del 1994), el finançament que li pertoca del cos de Mossos d’Esquadra, les polítiques actives d’ocupació?

¿El Liceu, el MNAC i el Macba rebran de l’Estat l’aportació que els correspon segons l’Estatut d’Autonomia? ¿Deixarà el govern espanyol d’intervenir en els impostos aprovats per la Generalitat de Catalunya per augmentar els seus recursos: impost de dipòsits bancaris, taxa de recepta mèdica, impost nuclear, impost d’operadores de telecomunicació, impost de pisos buits, tots recorreguts davant del TC? ¿No interferirà en les lleis que el Parlament de Catalunya ha aprovat, per exemple sobre pobresa energètica, també anul·lada al Constitucional, o sobre el model d’escola catalana i la normativa sobre comerç o les lleis sobre l’esport? ¿Revisarà el Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre, que deixa sense aigua suficient l’últim tram del delta de l’Ebre? Tots aquests interrogants responen a les demandes fetes des de Catalunya.

Parlem d’infraestructures. El bloc tercer de les reivindicacions de Puigdemont -i abans del president Artur Mas- fa referència a les inversions de l’Estat a Catalunya en matèria d’aeroports, ports, trens i carreteres. Les inversions no responen ni en quantitat ni en terminis a la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia que havia d’equiparar les inversions de l’Estat amb el PIB català durant set anys. Ara es reclama el traspàs íntegre de les línies ferroviàries internes, la gestió autònoma de ports i aeroports, l’execució del corredor mediterrani i el desdoblament de la N-340 a Tarragona i la N-II a Girona, entre altres prioritats.

I, per reblar el clau, el document demana que es retornin d’una vegada els papers de Salamanca i que els catalans que viuen a l’estranger puguin votar sense entrebancs. L’últim punt es titula “Evitar la judicialització de la política”. No cal afegir cap comentari.

Resumint: el que es demana és que l’Estat compleixi els seus compromisos amb un finançament que s’ajusti a l’esforç que fan els ciutadans catalans amb els seus impostos, que no interfereixi en les lleis que el Govern i el Parlament aproven, que no envaeixi les competències exclusives de la Generalitat amb decrets llei i que respecti l’Estatut d’Autonomia. Doncs bé, ¿algú creu de veritat que és més realista, efectiu i vinculant aconseguir que l’Estat compleixi fil per randa els 45 punts restants? No i no.