Eleccions presidencials ‘made in USA’

“Hem d’aconseguir que votar sigui més fàcil, no més difícil, i modernitzar el procés per fer-lo coincidir amb la nostra manera de viure”. Aquesta frase la va dir Barack Obama en el seu últim discurs de l’estat de la Unió. El president dels EUA es referia a la complexitat, dissenyada pels pares fundadors, d’escollir el president i el vicepresident del país. Dimarts que ve, 8 de novembre, els ciutadans nord-americans escolliran els 538 compromissaris electes que donaran jurídicament la victòria al candidat demòcrata o republicà. Aquest sistema electoral s’anomena de sufragi indirecte. Després de 230 anys de vigència, el sistema polític nord-americà pateix distorsions que Obama va subratllar davant la Cambra de Representants.

Tot per al guanyador. Les eleccions presidencials dels EUA són, de fet, la suma de 51 eleccions (50 estats i el districte de la capital, Washington DC) separades i simultànies per escollir la llista de compromissaris (republicans, demòcrates, verds, llibertarians, constitucionalistes, liberals, etc.) que representarà cada estat al col·legi electoral. Per exemple: si a Florida -un dels estats frontissa i de resultat incert- la papereta de compromissaris que dóna suport a Hillary Clinton és la més votada, s’endurà els 29 vots que corresponen a aquesta circumscripció electoral. És el que s’anomena “tot per al guanyador”. Aquesta regla de funcionament, a excepció de dos estats que fan un repartiment proporcional, és el que afavoreix el bipartidisme.

Vot popular, vot electoral. Obama, a les presidencials del 2012, va aconseguir el 51,1% del vot popular i el 61,7% dels compromissaris. Resultat: una victòria clara. En canvi, Al Gore, candidat demòcrata el 2000, va tenir mig milió més de vots que el candidat republicà, però el president electe va ser George W. Bush perquè va aconseguir 271 vots electorals. A més de la polèmica que es va generar i que va obligar a fer de nou el recompte dels vots a Florida, hi va haver també una compromissària trànsfuga. Barbara Lett-Simmons, demòcrata pel districte de Washington DC, es va abstenir. La seva insòlita acció no va modificar el còmput global, però va trencar la promesa de lleialtat al candidat Al Gore i, per tant, se la va considerar una “compromissària deshonesta”. Si Clinton, la candidata demòcrata, no aconsegueix una majoria clara del vot popular i del vot electoral, hi haurà un greu conflicte. Donald Trump, el candidat republicà, ja ha manifestat que impugnarà les votacions.

Disciplina de partit: què? Si les eleccions presidencials es fan per sufragi indirecte, l’elecció de les dues cambres del Congrés es fa per sufragi universal. El sistema electoral dels EUA està pensat per mantenir una escrupolosa separació de poders entre el poder executiu, el legislatiu, els estats i els ciutadans. Els 435 membres de la Cambra de Representants i els 100 senadors es deuen als votants dels seus estats i districtes, per sobre del partit a què pertanyen. Els congressistes han d’actuar d’acord amb els interessos dels seus electors si és que volen tornar a ocupar un escó al Capitoli. Obama reconeixia que durant el seu mandat no havia pogut apaivagar la crispació i la polarització política: “Hi ha molta gent en aquesta cambra que voldria més cooperació, un debat més elevat a Washington, però se senten atrapats per la pressió de ser reelegits”.

Establishment i ‘outsider’. Els comitès nacionals de demòcrates i republicans dissenyen un programa i una estratègia electoral que cada candidat manega a la seva manera perquè la campanya se centra en l’individu: Clinton i Trump. L’emergència d’un candidat ignorant i barroer amb possibilitats reals de vèncer -malgrat les visions eurocèntriques-és la vacuna que s’apliquen molts ciutadans nord-americans farts dels polítics professionals i dels “buròcrates” de Washington. Les classes mitjanes i populars ho expressen breument: “Trump és un bocamoll, però és el nostre bocamoll”, i “Clinton és simplement Washington”. Per reblar el clau, quan es pregunta als nord-americans la diferència que hi ha entre demòcrates i republicans, amb un punt d’ironia, responen: “Els republicans són conservadors i els demòcrates són... menys conservadors”. El descrèdit de la política i dels polítics als EUA no s’allunya del que passa també a Europa. Obama alertava d’aquesta degradació del sistema davant dels congressistes: “La democràcia deixa de funcionar quan les persones senten que les seves opinions no són importants”.

Finançament. “Hem de reduir la influència del diner en la nostra política per evitar que un petit nombre de famílies i interessos ocults ens financin les eleccions”. El problema del finançament electoral és també un tema comú a banda i banda de l’Atlàntic. Però, sorpresa!, un multimilionari, Trump, és el candidat que recapta més contribucions de petits donants, mentre que la seva contrincant acumula més donacions de les corporacions i dels grans patrimonis. El que dèiem: un outsider davant de l’establishment.

El president. Un dels elements que distancien més la política dels EUA dels països europeus és que el president no controla el partit pel qual va ser nominat ni les cambres legislatives, ni tan sols quan li són favorables. La reforma sanitària de Bill Clinton, amb un Congrés demòcrata, va fracassar. Aquest setembre la majoria hostil republicana i la minoria demòcrata van donar llum verda a la llei que demanava responsabilitats pels atemptats de l’11-S a l’Aràbia Saudita. Obama no va segellar amb la seva firma la llei perquè s’hi oposava per raons diplomàtiques i estratègiques. El lobi del conglomerat sanitari i la pressió popular, respectivament, van anar en contra dels inquilins de la Casa Blanca.

Quan els pares de la Constitució de 1787 van pensar en la figura presidencial ho van tenir clar: el poder executiu seria independent i limitat per les dues ales del Capitoli. Òbviament, les intencions dels pares fundadors no eren fomentar un bloqueig total de les iniciatives del govern, sinó controlar-ne les funcions i promoure la negociació. El 8 de novembre els ciutadans nord-americans escolliran també els membres de la Cambra de Representants i renovaran un terç del Senat. Tots els aspirants a la Casa Blanca desitgen que la paleta cromàtica dominant, als hemicicles i al Despatx Oval, sigui coincident: els demòcrates la volen blava i els republicans, vermell intens. De fet, el que demanen no és una vida més fàcil, sinó... menys difícil.