La Cuba sempre fidelíssima
1 de maig de 1992. La plaça Roja de Moscou és un formiguer de gent que celebra el Dia Internacional dels Treballadors. Només fa cinc mesos que Borís Ieltsin és primer ministre de Rússia. A la plaça hi ha penons amb sant Demetri i Lenin, estendards amb la falç camperola i el martell obrer, excombatents de l’Exèrcit Roig amb tots els escuts i medalles heroiques i els retrats de Ieltsin. Gorbatxov, ni esmentar-lo. I, dalt de l’edifici del Kremlin, la gran estrella roja. És un espectacle sorprenent la suma de l’ahir i de l’avui d’un país entre l’URSS i la Rússia en construcció, la dels anys noranta.
Als magatzems Gum, que limiten un extrem de la plaça, gairebé totes les botigues estan tancades durant els dies feiners amb l’excepció d’un comerç d’estovalles, tovalloles i vànoves de cotó, paraments de la casa que et venen per pocs rubles. Dos mesos després, Dior ha obert aparador als baixos que donen a la plaça. El país funciona en rubles i en dòlars, en efectiu. Així, de la mateixa manera que els vols interiors són molt més barats per als russos que per als estrangers, hi ha una cua al Pizza Hut en rubles i una altra en dòlars, i les fotocòpies als arxius també tenen doble tarifa: la dels investigadors de fora del país és en divisa americana. Per aquesta raó, els responsables dels arxius han donat prioritat a les investigacions dels estrangers. (Un decret governamental va acabar oficialment el fenomen de la doble moneda.) Alhora, gent gran es ven les culleretes de plata al carrer.
Cinc anys després, l’Havana apareix càlida, plujosa i desorientada. Els edificis principals estan en fase de restauració, mentre que barricades de llambordes fan difícil transitar pels carrers menys cèntrics de la ciutat. La catedral amb bastides ofereix a l’interior una síntesi gairebé perfecta entre fe religiosa catòlica i el sincretisme de la santería. Una fusió que també reflecteixen els cotxes Cadillac o Chevrolet d’abans del 59 pintats segons la remesa de pintura que arriba -rosa, groc llimona, blau cel-, o els polaquitos, Fiats Polski. Poc trànsit, no hi ha benzina.
El Fernando i l’Irma són metges jubilats que van fer el doctorat a Moscou i les pràctiques a Angola durant la guerra d’independència. No tenen nostàlgia de la revolució ni dels anys que van estar separats per retornar, en servei patriòtic, l’educació que van rebre, però alhora són molt reticents a fer-ne cap crítica. Viuen en precari: el Fernando fa de taxista (oficiós) i l’Irma l’acompanya. I cap dels dos té accés a medicació bàsica. Com la resta de conciutadans.
Els autòctons, blancs, negres o mestissos, no poden anar a Varadero, zona reservada als turistes, ni accedir a les habitacions dels hotels on s’estan els seus amics estrangers. No poden passar del hall d’entrada. Les joves prostitutes et demanen que les ajudis a entrar a la cafeteria de l’hotel, agafades del bracet com si fóssiu amigues; l’objectiu és la recerca de possibles clients. Aquestes joves, moltes menors de 18 anys, provenen d’arreu de l’illa i no volen tornar al món rural on van néixer. Quan li demanes a un comissari polític pel fenomen en auge de la prostitució, després de fer una revolució per eliminar la xacra dels anys cinquanta, la resposta és insospitada: “Són prostitutes amb estudis”.
Són temps precaris a l’illa. Els furs i robatoris són a l’ordre del dia. Les presons estan plenes de “ negros prietos ”, és a dir, de cubans de pell molt fosca. A la societat cubana, tot i que es nega, el que més es valora és el blanc i el mestís. Però els índexs de població de “ negros prietos ” sí que donen indicadors de discriminació real. El Che, Fidel i Raúl són blancs. A Cuba no ha arribat encara l’hora de tenir un president negre. Mentrestant, el cònsol espanyol viu a la zona residencial de Miramar. En un xalet amb piano de cua i acompanyat de dos joves alts, atractius i blancs.
A Cuba els noms Martí, Samà, Baró, López, Zulueta, Güell, Partagàs, els trobes a qualsevol llistat de telèfons i tots són descendents d’esclaus que treballaven a les plantacions de sucre de canya o tabac propietat de catalans, entre d’altres. I tots són “negros prietos ”. Un cas diferent és el dels Bacardí. Si els catalans van abandonar l’illa abans de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), un cop ja havien fet diners i necessitaven blanquejar l’origen de la fortuna amb títols nobiliaris, els Bacardí van donar suport a les guerres d’independència i van patir empresonament a les illes Chafarinas. Però el 1959 van perdre les seves propietats. Ara tenen fàbrica a Puerto Rico, distribuïdora a Mollet i seu central a Miami. Una de les avingudes de la ciutat de Florida duu el nom de Facund Bacardí Massó, el primer de la nissaga, que, procedent de Sitges, es va instal·lar a Santiago, a l’extrem oposat de l’illa. Els Bacardí tenen títols de propietat, per quan les coses canviïn a Cuba, però altres ciutadans més humils busquen indicis als arxius del que tenien abans de la revolució.
La Cuba dels noranta pateix la precarietat del col·lapse de la Unió Soviètica. És el que els cubans, sempre amb paraula clara i precisa, en deien “s’ha acabat el tub”. És a dir, Cuba sobrevivia a través d’un canal de subministrament, a baix cost, de gasolina i dièsel. Fonts energètiques fonamentals per fer anar la maquinària agrícola i la indústria. Són els temps del Període Especial, els temps del racionament. Punt final de l’era propagandística del “sucre per petroli”. I el bloqueig nord-americà s’intensifica.
25 de novembre de 2016. Ha mort Fidel Castro. S’ha acabat una època, la de la Cuba sempre fidelíssima. Les joves generacions volen democràcia i tenen un ull posat als EUA. Mentrestant, Vladímir Putin espera poder assistir a la cerimònia, el dia 20 de gener, que inaugura la presidència de Donald Trump al capdavant de la Casa Blanca.