L’escriptora i amiga Najat El Hachmi va publicar la setmana passada en aquest diari un excel·lent article sobre l’Orient Mitjà. Començava parlant de la seva experiència personal quan va estudiar a la Universitat de Barcelona, on vaig tenir el goig de tenir-la com a alumna. Explicava que per la carrera es va haver de matricular de llengua àrab i d’hebreu i que la barrera més gran va ser haver d’aprendre’s l’alefat o alfabet hebreu. Però, un cop passada aquesta frontera, afegeix que es va adonar de les similituds existents entre ambdues llengües i les seves cultures: l’estructura morfològica s’assembla, hi ha un vocabulari compartit i fins i tot les flexions dels temps verbals i les declinacions coincideixen en molts casos.
És obvi que tot això és degut a un tronc lingüístic comú, que inclou també altres llengües afroasiàtiques que en diem semítiques, com són, entre d’altres, l’arameu –que parlava Jesús de Natzaret i que encara perdura en algunes poblacions del Pròxim Orient–, l’hebreu, el cananeu, l’amhàric o el tigrinya. Altres, com l’accadi, el moabita o l’edomita, s'han extingit, malauradament.
No parlaré aquí dels desgraciats problemes que, per motius polítics, turmenten el poble jueu i el palestí ni de les persecucions i maltractaments que pateixen alguns cristians, sinó de les moltes afinitats que caracteritzen la cultura d’aquestes societats i de les seves ramificacions. Fa temps que dic que si els creients d’aquests tres monoteismes entenguessin que jueus, cristians i musulmans diuen i creuen adorar el mateix Déu, les coses serien més fàcils i planeres. Una aparent boutade, atribuïda a Oscar Wilde o Georges B. Shaw, afirmava que els anglesos i els americans es diferencien pel fet de parlar la mateixa llengua, observació molt oportuna i que es pot traslladar a jueus, cristians i musulmans, que es diferencien per creure en un mateix Déu.
Sota aquesta premissa és obvi que tenen moltes coses en comú, com acceptar haver tingut una sèrie de profetes (Noè, Moisès, Lot, David, Salomó i un llarg etcètera) que els han parlat en nom de Déu. L’islam, que és la creença més tardana, inclou en el seu credo els patriarques que figuren a la Torà dels jueus i a l'Antic Testament dels cristians i reconeix la continuïtat de la Revelació.
A l’Alcorà es diu al profeta Mahoma: “No se’t diu res més del que ja ha estat dit als enviats que et varen precedir” (Alcorà, 41: 43). O també: “Digueu: Creiem en Déu i en el que ens ha estat revelat, en el que es va revelar a Abraham, Ismael, Isaac, Jacob i a les [dotze] tribus d’Israel, en el que Moisès, Jesús i els profetes reberen del seu Senyor” (Alcorà, 2: 130/136).
És evident que, malgrat el seu origen comú, hi ha algunes diferències, com succeeix en l’episodi en què es demana a Abraham que sacrifiqui el seu fill. Segons el Gènesi, el fill era Isaac, però per a l’islam va ser Ismael, fill de l’esclava Agar (i d’aquí prové la seva denominació d’ismaelites o d’agarens). En temps dels moriscos, aquest tema fou objecte de discussió perquè els cristians hispànics acusaven els musulmans de provenir d’una branca bastarda d’Abraham, però l’argumentació d’un morisc aragonès, volent demostrar que l’elegit pel sacrifici era Ismael, llavors fill unigènit, mantenia que si no “la obra fuera flaca y no tan digna, porque le quedaba a Abraham otro yxo con quien consolar”.
Maria és molt estimada i l’única dona citada pel seu nom a l’Alcorà, que diu que el primer miracle de Jesús fou molt anterior a l’evangèlic de les noces de Canà: es va produir, per voluntat de Déu, davant les crítiques que els veïns feien a Maria per haver concebut un fill sent verge. El nadó es posà a parlar i defensà la virginitat de la seva mare, al·legant que Déu Totpoderós pot fer que una verge doni a llum un fill (Alcorà, 3: 46; 5: 110 i 19: 30). Paga la pena subratllar que no es va referir a Déu com a pare seu, cosa que succeeix diverses vegades al Nou Testament, perquè Jesús a l’islam només és un profeta. I també que el miracle en qüestió es va produir "per voluntat de Déu’’.
L’Alcorà fa breus referències que donen peu a la creença que Jesús no morí en la Creu. Així, per exemple, s’hi diu que els jueus: "[...] no el mataren ni el crucificaren sinó que només els hi va semblar" (Alcorà, 4:157). Les interpretacions que s’han fet sobre això són variades i de vegades fins i tot pintoresques: alguns creuen que Jesús fou pujat per Déu al Paradís; d'altres que, en realitat, no hi havia a la creu el seu cos real crucificat, sinó un cos aparent; d'altres que evità la pena perquè el confongueren amb un passavolant (a qui sí que crucificaren), i fins i tot alguns més atrevits allarguen les suposicions dient que fugí al Caixmir, on seguí predicant 120 anys i es casà amb Maria Magdalena (i, si em permeten la broma, amb això ja trobem muntat el gran bestseller de Dan Brown).
Una altra cosa, malauradament, és la conducta dels humans i els perjudicis que comporta una ignorància volgudament fomentada per polítics indocumentats.
