Jo que no puc tornar al Marroc (massa crítiques al rei i a la religió) em veig sovint havent d’aguantar discursos sobre les bondats del meu país d’origen emesos per turistes que hi han passat dos dies, persones que hi han viscut amb tots els privilegis que comporta ser europeu al Tercer Món (sabent que si van mal dades poden tornar sense problemes a les seves democràcies segures i còmodes) i empresaris que fan bons negocis al mateix territori d’on són expulsats o condemnats a la pobresa milions d’habitants. M’armo de paciència cada cop que dic que vaig néixer al nord de l’Àfrica i els meus interlocutors m’expliquen com és de bonic Marràqueix i que bé tot i que tan a prop i tan lluny. Si poséssim el seu relat superficial carregat de clixés al costat del que fan, per exemple, les dones immigrants que saben perfectament que el Marroc no les estima (i per això no en trobareu cap que hi vulgui tornar a viure, a diferència dels seus marits), als primers els hauria de caure la cara de vergonya. Passejar pel món del tot cecs i indiferents davant de la situació que viu la població local no només és una indecència moral, sinó que és una contribució decisiva al blanqueig dels règims més deplorables. Hi ha països encapçalats per dictadors de poder medieval que tenen en el turisme una de les seves principals fonts d’ingressos. Cada estranger despreocupat que els visita està aportant un granet de sorra a la misèria local, a la falta de desenvolupament i a la vulneració sistemàtica de drets i llibertats. I jo què vols que hi faci?, em diran, arronsant-se d’espatlles. Em conformaria que no miréssiu cap a una altra banda, que la vostra atenció es desplacés dels animats mercats on compreu catifes o els restaurants d’aromes exòtiques cap als barris on s’amunteguen els desheretats obligats a deixar el camp estèril, cap a les zones rurals on les nenes són donades en matrimoni, darrere els murs que oculten la segregació per sexes. O que veiéssiu la por en la mirada baixa d’una població acostumada a la repressió ferotge i a ser vigilada pels tentacles del poder.
El terrible atemptat de la setmana passada a l’Afganistan és un clar exemple de com el turisme pot contribuir a apuntalar un règim tan terrorífic com el dels talibans. Les agències que han organitzat les expedicions haurien d’assumir la seva responsabilitat, més encara quan han mentit obertament sobre els perills que comportaven els seus viatges. Anunciaven que les estrictes lleis dels teòcrates afganesos només afecten les dones locals, i això es veu que no és motiu suficient per descartar el destí. Que la meitat de la població visqui en un apartheid i els siguin vulnerats tots els drets es veu que no afecta en res les oportunitats de negoci que han vist aquests emprenedors de la misèria aliena. Viatjaria vostè a un país on encara fos legal l’esclavitud? On existís la llei del talió? On fos acceptada i practicada la tortura? Pel que sembla, sí, per a molts occidentals avorrits que busquen estímuls en altres contrades aquestes circumstàncies es poden obviar perfectament. I no només els turistes, també els homes de negocis, els que fan estades llargues d’allò més confortables i tornen explicant que no hi han vist res del que denuncien les organitzacions de drets humans. Els diners dels occidentals que han viscut sempre en democràcia i gaudint de totes les llibertats (inclosa la de poder anar pel món sense gaires traves) són, des d’aquest punt de vista, una de les peces de l’estructura que fixa i apuntala monarquies absolutes, teocràcies despòtiques, oligarquies i tota mena de dictadures. És neocolonialisme en tota regla perquè extreu riquesa (material o vivencial) sense contribuir en res a la millora de la població autòctona.
