Fa mesos que es queixa que sent molt de dolor, però el metge diu que a la radiografia tot es veu bé. L’ecografia i la ressonància magnètica tampoc mostren cap lesió. L’electromiografia surt bé. L’anàlisi de sang és impecable. I el reguitzell de proves que li faran tampoc mostraran cap alteració. Fart dels metges, anirà a parar a un fisioterapeuta, després a un osteòpata, i de mica en mica anirà relliscant pel camí de la medecina alternativa, que tants cops és de no retorn.
Pateix dolor crònic i no se’n sap la causa. La meva veïna, el meu amic, la meva companya de feina, el senyor que passa pel carrer i l’altre de més enllà. Si fa no fa, es calcula que pateix dolor crònic un terç de la població occidental. Es diu de pressa.
Sovint, no és només que el dolor li boicotegi la vida professional, li dificulti la vida social, faci saltar pels aires els seus plans de futur i tenyeixi d’amargor el seu present. És que, a més, no tothom se l’acaba de creure. Desperta sospites a la feina, però també entre els familiars, els amics i, fins i tot, els professionals sanitaris. Uns creuen que exagera, d'altres sostenen que somatitza i li recomanen visitar un psicòleg, i d’altres opinen que, directament, s’ho inventa per cridar l’atenció o aconseguir alguna mena d’avantatge.
A vegades té sort i l’enèsima prova revela la causa del dolor. Però moltes altres no és tan afortunat. Pateix, doncs, injustícia epistèmica, un fenomen que va descriure Miranda Fricker el 2007 i que, deu anys més tard, es va aplicar a l’àmbit sanitari en un article de la revista Bioethical Inquiry (Buchman, Ho i Goldberg).
La injustícia epistèmica consisteix a no atorgar als relats de certes persones la credibilitat que mereixen. Es tracta, doncs, d’un fenomen en la intersecció entre l’ètica, que estudia allò que és bo i just, i l’epistemologia, que estudia quines condicions ha de complir una experiència perquè sigui considerada una font de coneixement fiable: a les persones que pateixen injustícia epistèmica no se les pren seriosament, no es fa el cas que convindria a allò que expliquen. Les causes poden ser múltiples. Per exemple, que pertanyin a un col·lectiu menystingut en el seu context o bé que el que expliquin xoqui amb el marc epistemològic predominant del moment. És, sobretot, aquesta segona raó la que explica que es dubti de la realitat del mal dels pacients amb dolor crònic.
A Occident, progressivament es va anar estenent la idea que qualsevol patologia forçosament havia de tenir una causa identificable. Foucault, en la seva influent Història de la clínica (1963), traçava una genealogia d’aquesta idea, en la qual havien tingut un paper destacat, entre d’altres, el tractat d’anatomia De humani corporis fabrica (1543) d’Andreas Vesalius, que presentava el cos com a “mecanisme”, la Sisena meditació de Descartes (1641), on el filòsof francès suggeria que la persona malalta és comparable a un rellotge trencat, i la visió del cos que es difongué a partir del metge francès Bichat (1771-1802) segons la qual darrere de tota patologia subjau una lesió en els teixits que potencialment s’ha de poder observar en el cos.
El paradigma biomèdic actual és deutor d’aquest enfocament, que ara ens sembla obvi. Per això, la impossibilitat d’identificar la causa del dolor –o d’altres afeccions– desafia aquest model epistemològic imperant. Ara bé, aquesta impossibilitat ens pot dur a dues actituds ben diferenciades: podem arrufar el nas, dubtar del pacient i qüestionar-lo, o podem adoptar una actitud d’humilitat epistèmica, és a dir, creure que existeix una causa potencialment identificable encara que, ara mateix, no disposem dels mitjans per detectar-la.
Cadascuna d’aquestes dues actituds comporta les seves corresponents conseqüències, també ben diferents: si es dubta del pacient, se’l deslegitima. I aquesta deslegitimació és encara més gran si qui dubta en primer lloc és el professional sanitari; aleshores, l’entorn afectiu i professional del pacient se sent amb més arguments per qüestionar-lo. Aquest qüestionament té efectes morals i psicològics –humilia el pacient–, sanitaris –se’l priva de l’accés als recursos sanitaris que li pertocarien– i econòmics –se li deneguen ajudes–. En canvi, si s’adopta una actitud d’humilitat epistèmica, el pacient se sent reconegut i comprès, la qual cosa sol canviar radicalment la seva vivència del dolor crònic, fins i tot en el cas que el seu dolor no disminueixi. Precisament ser escoltat i sentir-se comprès és una de les raons per les quals molts pacients amb dolor crònic opten per la medicina alternativa fins i tot quan no contribueix a pal·liar els seus símptomes.
Així, avui, que celebrem el Dia Mundial del Dolor, és una bona ocasió perquè tant els professionals sanitaris com la resta de ciutadans tinguem present que podem fer molt per millorar la vida dels pacients maleïts pel dolor crònic: prendre’ns-els seriosament. Segur que hi ha persones que s’inventen que senten dolor, per descomptat. Però soc del parer que el mal que fem dubtant de les persones que realment en senten és molt més gran que el mal que fem creient-nos la mentida.
