Potser és perquè he sentit la Fina Brunet (una abraçada, Fina!) explicant a la ràdio que, després d’haver estat operada d’un tumor cerebral, pràcticament no va sentir dolor, més enllà d’un mal de cap suportable. O potser és perquè he llegit la novel·la titulada Dolor, de la israeliana Zeruya Shalev, la protagonista de la qual sobreviu a un atemptat terrorista però amb grans seqüeles físiques. El cas és que fa dies que dono voltes a la qüestió del dolor, el dolor físic.
No sé si del dolor psicològic, emocional o espiritual se’n pot treure alguna cosa positiva, però tinc clar que del dolor físic, no. És un sofriment absolutament estèril (potser amb l’única excepció dels dolors de part), que et converteix en una persona vulnerable, trista, poruga, més aviat egoista, una persona que no pot crear, ni riure, que no pot pensar en cap altra cosa. Quan tens dolor, un d’aquells dolors invalidants i ferotges, no hi ha res més: tot és dolor.
Les persones que estan a prop teu, que et cuiden i t’estimen, no poden alliberar-te’n ni poden compartir-lo, ni tan sols poden comprendre el que sents. El dolor és teu i de ningú més. I veure patir algú que estimes és, potser, un dels pitjors sofriments que et pot tocar viure.
No sabem com acostar-nos a algú que pateix. En aquest cas, tant si es tracta de dolor emocional com de dolor físic. Són d’admirar les persones que tenen, de forma natural, aquesta rara habilitat, les que saben acompanyar: probablement la primera condició és admetre que no podràs compatir aquell dolor, només acompanyar-lo.
També és difícil, per a qui el pateix, expressar el dolor. S’ha fet molta literatura del dolor, però és extremament complicat trobar el punt just. Recordo una bona novel·la de l’escriptora mexicana Guadalupe Nettel, amb l’explícit títol El cuerpo en qué nací.
El dolor ens sol fer una por cerval. Quanta gent admet que no és la mort allò que li fa por, sinó el dolor que probablement haurà de patir quan arribi el moment. Quan el dolor arriba, com he dit abans, tot desapareix i a la teva vida no hi ha res més que dolor, com una cortina negra, un teló, que cau damunt de l’escenari on la vida continua representant-se. Tu estàs aïllada a l’altra banda del cortinatge, concentrada en el teu dolor. L’única connexió que pots establir amb un altre ésser humà és si aquesta altra persona pot alleugerir d’alguna manera el teu dolor. Una infermera que t'injecta un calmant o simplement algú que t’estreny la mà o t’acarona el braç per fer-te el mal més suportable.
I el més curiós succeeix quan el dolor s’ha acabat i el temps, benigne, va fent passar les setmanes i els mesos. Per increïble que sembli, el dolor s’acaba difuminant i si vols recordar-lo has de concentrar-te i, tot i així, és difícil reproduir allò que senties.
Quin monstre, el dolor. Quina condemna les persones que el pateixen cada dia de la seva vida. Quina admiració em provoquen les que aconsegueixen conviure-hi sense esdevenir éssers amargats. Pensem-hi cada matí que, en llevar-nos, no sentim dolor enlloc del nostre cos. Podríem ser ells. El dolor ens iguala a tots.
