Dolor d'Espanya

Heus aquí dues preguntes en aparença molt diferents, però que en el fons estan concatenades. La primera: per què després de tant de temps Espanya no s'ha consolidat realment com un estat nació qualsevol d'Europa? La segona: per què les recents amenaces del coronel Alamán Castro no han tingut cap conseqüència? A Espanya hi ha una molèstia profunda, una nosa que s'arrossega des de fa segles en relació a la identitat col·lectiva, que és una qüestió tabú. Tot el que posi de manifest la seva naturalesa equívoca no es pot verbalitzar, de manera que, sense anar gaire lluny, l'himne espanyol no té lletra: de què parlaria? Simultàniament, la primera pregunta també pot ser explicada a través de la segona: Espanya no és ni serà mai un estat nació europeu com qualsevol altre mentre admeti amb normalitat idees com les del tal Alamán Castro. Això és el que permet entendre, entre altres coses, el tip de riure que es fan els gibraltarenys (sobretot els d'origen espanyol) quan els pregunten si volen formar part del " proyecto común ".

Des de la perspectiva cultural i lingüística, la França de finals del segle XVIII era molt més heterogènia que l'Espanya de la mateixa època. L'estat nació francès de l'actualitat és el resultat de la inèrcia homogeneïtzadora de les idees republicanes, que només van deixar un rastre testimonial i irrisori de la llengua de bascos, bretons, catalans, occitans, corsos, alsacians, etc. Allò es va aconseguir gràcies a un sistema meritocràtic atractiu i funcional, a l'acció unificadora de les escoles d'ensenyament primari i dels lycées i a un estat que sempre oferia alguna cosa a canvi de deixar de parlar bretó o de no sentir-se cors. La nació, a França i a molts altres llocs, la va crear l'estat modern. El cas espanyol és completament diferent: una aristocràcia parasitària, un estament militar que en el millor dels casos era ineficaç i en el pitjor colpista, unes colònies mal administrades, uns serveis públics tronats o directament inexistents. D'al·licients, pocs. Tot plegat explica que, si més no al Principat, només abandonessin l'ús del català els que hi sortien guanyant alguna cosa fent-ho, que eren quatre mal comptats. Per a la resta, el negoci no tenia sentit. Igual que França, però a l'inrevés, el fracàs d'Espanya com a nació és el fracàs d'Espanya com a estat modern.

Tot això ho van veure molt clar Felipe González l'any 1982 i José María Aznar l'any 1996: la construcció nacional d'Espanya només seria possible amb la modernització profunda de l'Estat. No és casual que el Newsweek de l'època es referís al primer govern del PSOE en termes de " young nationalists ". La denominació era exacta. L'estratègia nacional del PP i del PSOE, en tot cas, resultà delirantment cara: es tractava de refer la història a còpia d'obres públiques enmig del no-res i de línies d'alta velocitat que no portaven enlloc, és a dir, de repetir el que a França s'havia fet al segle XIX a còpia de chemins de fer . La crisi econòmica ha interromput, previsiblement durant força anys, un projecte regeneracionista en què els regs imaginats per Joaquín Costa, els urinaris públics de Primo de Rivera, les escoles de la República, els pantans de Franco, l'AVE Madrid-Sevilla de Felipe González i els caríssims ponts blancs encarregats a Santiago Calatrava en època d'Aznar tenien un sentit estrictament nacional. Ara, en aquesta legislatura, al PP ja no li serà tan fàcil transformar una ciutat com València en un apèndix de Madrid a còpia d'abocar-hi milers de milions d'euros. Aquesta via -diguem-ne- seductora s'ha acabat, i és aquí on retorna l'altra, la de les amenaces amb bafarada de sol y sombra del tal Alamán, o bé les que s'insinuen amb sordina des del mateix govern de Rajoy.

Expressada per mitjà d'una paradoxa, la frase definitiva de José Antonio és potser aquesta: " Queremos a España porque no nos gusta ". Aquest dolor d'Espanya evoca el tren irreversiblement perdut de la industrialització, de la modernitat, d'Europa: el blau Maó de l'uniforme falangista era el de la granota de l'obrer imaginari que no va arribar a temps per cargolar els tubs de les màquines de vapor. El traçat extravagant de l'AVE que va iniciar el PSOE i va continuar el PP va ser una forma extrema i tardana d'atenuar el dolor que sentia José Antonio per un estat del segle XX que trigava massa a arribar. Fa poc més de cent anys, el catalanisme va néixer amb la presumpció que la viabilitat nacional de Catalunya passava per la modernització d'Espanya. El resultat està a la vista. Un mal segle el té qualsevol.