I si els dolents som nosaltres?

Sembla que Donald Trump rebi una nova acusació cada setmana. I malgrat això, està dominant completament els seus rivals republicans als sondejos i empata amb Joe Biden a les enquestes sobre les eleccions generals. Les xifres de Trump són ara més altes que en qualsevol moment del 2020.

Què està passant? Per què aquest paio és encara políticament viable després de tot el que ha fet?

Nosaltres, els anti-Trump, ho expliquem sovint amb un argument que ha quedat perfectament resumit en aquesta frase del politòleg de la Universitat de Carolina del Nord Marc Hetherington, dirigida al meu col·lega Thomas B. Edsall: “Els republicans veuen un món que canvia al seu voltant amb una rapidesa incòmoda i volen que s'alenteixi, potser fins i tot fer un pas enrere. Però si ets una persona de color, una dona que valora la igualtat de gènere o una persona LGTBI, t'agradaria tornar al 1963? Ho dubto".

En aquesta història, els anti-Trump som els bons, les forces del progrés i els il·lustrats. Els partidaris de Trump són fanàtics, reaccionaris i autoritaris. Molts republicans donen suport a Trump, peti qui peti, perquè, al cap i a la fi, encara és el fanàtic en cap, l'encarnació dels seus ressentiments, i això és el que més els importa.

Coincideixo, en part, amb aquest relat; però també crec que és un monument a l'autosatisfacció de les elits.

Així que deixeu-me provar d’argumentar-ho amb un relat diferent. Us demano que intenteu mirar-ho amb uns altres ulls, que proveu un punt de vista en què els anti-Trump no som els bons de tota la vida. De fet, som els dolents.

La història comença als anys 60, quan els graduats de secundària van haver d’anar-se’n a lluitar al Vietnam, però els nens de classe bona van obtenir pròrrogues a la universitat. Continua a la dècada de 1970, quan les autoritats van imposar l'autobús a les zones obreres de Boston, però no a les comunitats de luxe com Wellesley, on vivien els adinerats.

La idea que “tots som al mateix vaixell” es va substituir per una realitat en què la classe educada viu en un món aquí dalt, i tots els altres es veuen obligats a formar part d’un altre món, allà baix. Els membres de la nostra classe sempre parlem públicament en nom dels marginats, però d'alguna manera sempre acabem construint sistemes institucionals que només ens afavoreixen a nosaltres.

El més important d'aquests sistemes és la meritocràcia moderna. Hem construït un ordre social que classifica i exclou les persones en funció de la nostra millor qualitat: el rendiment acadèmic. Els pares que hem rebut una bona educació anem a escoles d'elit, ens casem entre nosaltres, treballem en feines professionals ben remunerades i aboquem enormes recursos en els nostres fills, que entren a les mateixes escoles d'elit, es casen i transmeten els seus privilegis exclusius de classe, de generació en generació.

Daniel Markovits va resumir anys d'investigació al seu llibre The Meritocracy Trap: "Actualment, els nens de classe mitjana surten perdent davant dels nens rics a l'escola, i els adults de classe mitjana surten perdent davant dels graduats d'elit a la feina. La meritocràcia bloqueja les oportunitats de la classe mitjana. I després responsabilitza els que perden una cursa pels ingressos econòmics i l’estatus social que, fins i tot quan tothom compleix les regles del joc, només els rics poden guanyar".

La meritocràcia no és només un sistema d'exclusió; és un ethos. Durant la seva presidència, Barack Obama va utilitzar la paraula smart (intel·ligent) en el context de les seves polítiques més de 900 vegades. La conclusió era que qualsevol persona que no estigués d'acord amb les seves polítiques (i potser que no hagués anat a la Facultat de Dret de Harvard) era un estúpid.

Durant les últimes dècades hem dominat professions senceres i n'hem exclòs tothom. Quan vaig començar la carrera de periodista a Chicago als anys vuitanta, encara voltaven per la redacció alguns companys que venien de la classe treballadora. Ara no tan sols som una professió dominada per la universitat, sinó que som una professió dominada per les universitats d'elit. Només el 0,8% de tots els estudiants universitaris es graduen a les 12 escoles d'elit (les universitats de l'Ivy League, a més de Stanford, MIT, Duke i la Universitat de Chicago). Segons un estudi del 2018, més del 50% dels redactors dels meus estimats diaris New York Times i The Wall Street Journal es van formar en una de les 29 universitats més elitistes del país.

En un article a la revista Compact Mag, Michael Lind assenyala que el mercat laboral de la classe mitjana-alta s'assembla a un canelobre: "Els que en la seva joventut aconsegueixen esquitllar-se per l'eix d'uns quants col·legis i universitats de prestigi, després poden ramificar-se en posicions de lideratge en gairebé qualsevol professió”.

O, com diu Markovits, "els graduats d'elit monopolitzen les millors feines i alhora inventen noves tecnologies que privilegien els treballadors superqualificats, fent que els millors llocs de treball siguin encara millors, i la resta, pitjors".

Els membres de la nostra classe també decidim segregar-nos en algunes zones metropolitanes que ara estan de moda: San Francisco, Washington DC, Austin (Texas), etc. El 2020, Biden va guanyar només en 500 comtats aproximadament, però junts representen el 71% de l'economia nord-americana. Trump va guanyar en més de 2.500 comtats, on es genera només el 29% de l’activitat econòmica. Un cop formem les nostres colles, no en sortim gaire. Al llibre La classe social al segle XXI, el sociòleg Mike Savage i els seus coinvestigadors afirmen que els membres de la classe altament educada tendeixen a ser els més aïllats, si ho mesurem segons la freqüència amb què tenim contacte amb els que tenen feines diferents de la nostra.

Armats amb tota mena de poder econòmic, cultural i polític, donem suport a polítiques que ens beneficien. El lliure comerç fa que els productes que comprem siguin més barats, i és poc probable que els nostres llocs de treball siguin deslocalitzats a la Xina. L’entrada d’immigració fa que el nostre personal de servei sigui més barat, i no és gaire probable que els immigrants acabats d’arribar i amb menys estudis pressionin a la baixa els nostres salaris.

Com totes les elits, fem servir el llenguatge i els costums com a eines per reconèixer-nos entre nosaltres i excloure els altres. L'ús de paraules com problemàtic, cisgènere, Latinx i interseccional és un senyal segur que el capital cultural ens surt per les orelles. Mentrestant, els membres de les classes menys formades han d'anar amb peus de plom, perquè mai saben quan haurem canviat les normes d'ús, de manera que una cosa que es podia dir fa cinc anys, ara pot fer que t’acomiadin.

També canviem les normes morals com ens convé, sense tenir en compte el cost que això suposa per als altres. Per exemple, abans hi havia una norma que dissuadia la gent de tenir fills fora del matrimoni, però que es va eliminar durant el nostre període de domini cultural, ja que vam erosionar normes que podien implicar prejudicis o inhibir la llibertat individual.

Però després d’aquesta erosió de la normativa social, va passar una cosa curiosa. Els membres de la nostra classe encara es casaven aclaparadorament entre ells i després tenien fills dins del matrimoni. La gent que no tenia els mateixos recursos, i sense el suport de les normes socials, no va ser tan capaç de fer-ho. Tal com assenyala Adrian Wooldridge al seu llibre magistral de 2021, L'aristocràcia del talent, "entre les mares que només han acabat l’educació secundària, el seixanta per cent tenen els fills fora del matrimoni, en comparació amb només el 10% entre les mares que tenen un títol universitari". Això és important, afegeix Wooldridge, perquè "la taxa de monoparentalització és l’indicador més significatiu d'immobilitat social al país".

¿Això vol dir que penso que els de la meva classe són mala gent? No, la majoria som sincers, amables i amb esperit de servei públic. Però donem per fets i ens beneficiem de sistemes que s'han tornat opressius. Si les institucions elitistes s'han tornat tan progressistes políticament és en part perquè la gent que en forma part vol sentir-se bé amb ella mateixa mentre participa en sistemes institucionals que exclouen i rebutgen.

És fàcil entendre per què les persones de classes menys afavorides arriben a la conclusió que pateixen un atac econòmic, polític, cultural i moral, i per què han fet pinya al voltant de Trump com el seu millor guerrer contra la classe privilegiada. Trump va entendre que els treballadors no tenen la impressió que la principal amenaça per a ells siguin els empresaris, sinó la classe professional. Trump va entendre que hi havia una gran demanda d'un líder que ens fiqués el dit a l’ull diàriament i rebutgés tot el règim epistèmic sobre el qual cavalquem.

Si la vostra visió bàsica del món és el populisme desconfiat, les imputacions a Trump semblen una batussa més en la guerra de classes entre els professionals i els treballadors, un altre atac per part d'una colla d'advocats de les costes Est i Oest dels EUA que volen derrotar l'home que s’hi enfronta de manera més agressiva. Per descomptat, les imputacions no fan que els partidaris de Trump l'abandonin. Fan que es tornin més ferotgement lleials. Aquesta és la història de les enquestes dels últims sis mesos.

¿Tenen raó els partidaris de Trump quan diuen que les imputacions no són més que una caça de bruixes política? Esclar que no. Com a membre titular de la meva classe, encara confio bàsicament en el sistema legal i en els àrbitres neutrals de la justícia. Trump és un monstre, tal com hem estat assenyalant durant anys, i mereix anar a la presó.

Però el context en què ens movem és més ampli. Com va escriure ja fa unes dècades el sociòleg E. Digby Baltzell, "la història és un cementiri de classes que han preferit els privilegis de casta al lideratge". Aquest és el destí amb el qual coqueteja ara la nostra classe. Podem passar-nos la vida condemnant els populistes de Trump, però la veritable pregunta és quan deixarem de comportar-nos d'una manera que faci inevitable el trumpisme.

Copyright The New York Times