El dolent de la pel·lícula

El govern espanyol ha decidit obrir una crisi diplomàtica amb l'Argentina. Les relacions entre estats van així. El teu president ha vingut a casa meva, ha insultat la dona del meu president i ara farem tornar a Madrid l’ambaixadora espanyola a Buenos Aires perquè el món vegi que estem molt enfadats. Milei és un president de formes i discurs impresentables, i a Sánchez li va de meravella que sigui així. I així serà, perquè Milei, igual que Trump i tota aquesta patuleia, no es disculpa mai.

Mentrestant, el món continua dessagnant-se a Gaza i a Ucraïna, però Sánchez ja té el que volia, que és un dolent dolentíssim. Els dolents són el motor de la història, començant per la Bíblia i continuant per la literatura i el cinema. Tu poses un Dr. No a la teva trama i de cop i volta ets el bo, qui la gent vol que se salvi. El dolent és ideal: permet dir que tu no ets com ell, encara que, tot sovint, tu no sàpigues gaire bé el que ets, tal com va descobrir el PSC amb aquell eslògan del “Si tu no vas, ellos vuelven”. El dolent del PP és Puigdemont. Es tracta de posar el seu nom en una frase al costat de Sánchez i fer campanya per les europees. Abans va ser ETA (abans i encara ara), o Carod-Rovira, o Arzalluz.

A Catalunya també en sabem, de buscar dolents. Va molt bé per esbravar-se i per treure’s de sobre les responsabilitats. Aquest ha estat un dels problemes de l’independentisme, que és que ha estat massa reactiu (allò d'“Espanya mai no falla”). I l’altre problema és que s’ha dedicat a buscar dolents dins el moviment per penjar-los la llufa de botiflers en una escapada sense fi cap a l’autèntica puresa. Els dolents se’ls ha de combatre, però no se’n pot viure.