La dolça decadència
Durant la Transició, la solució plausible per a la convivència dels pobles peninsulars, la d’un estat autènticament federal, o encara millor confederal, va ser descartada. L’audàcia de permetre el retorn trencador de Tarradellas, que entroncava amb la legitimitat republicana, va marcar els límits. Va ser un gest isolat, una excepció. Després tocava posar el fre. Espanya no va tenir Havels ni Mandeles. Va tenir el relleu de Suárez a González, personatge que ja hem vist com ha acabat. Es va crear el succedani d’un estat de les autonomies sota estricta vigilància constitucional. Va guanyar la por. L’exèrcit era l’ombra allargada del franquisme. No hi va haver ruptura. Es va fer un treball a mitges: obertura democràtica a mig gas –de la llei franquista a la llei constitucional–, un federalisme sui generis, una modernització de cartró pedra, un estat del benestar coix. Espanya és un país a mig fer. Catalunya també. Tot queda a mitges. Les forces de bloqueig, involucionistes, acaben pesant molt. Les forces de progrés, de canvi, no tenen prou potència social i intel·lectual: els falta ambició de futur i els falta memòria.
Si Madrid no tingués por de preguntar als catalans què volem o com volem estar dins d’Espanya, tindrien assegurada la unitat. Però això no ha passat i no sembla que hagi de passar. Què és el que ve? El federalisme que invoca Pedro Sánchez, que si anés de veres, podria conduir-nos a algun destí digerible. Però Sánchez es mou en l’ambigüitat, en el dilema de si forçar un canvi de debò –amb el perill de reforçar la reacció ultramuntana– o si avançar amb prudència –amb el perill de perdre el suport de l’independentisme.
El bloc de l’Espanya immobilista (PP-Vox) de nou és molt fort, tot i la impotència de no arribar a la majoria governamental. I, a l’altre costat de la balança, l’independentisme català es mostra dèbil i dividit, cosa que el fa imprevisible. Per això tot fa pensar que el tàndem Sánchez-Illa actuarà amb més prudència que audàcia, i en qualsevol cas amb molt de càlcul en cada pas que facin. Aniran a poc a poc, necessiten guanyar temps, consolidar posicions. Anar-se fent forts en el poder amb l’objectiu de dependre cada cop menys de tercers. Anar invocant l’abisme PP-Vox, del tot real, i anar surfejant l’independentisme. La justícia venjativa dels Llarena i cia., factor de bloqueig, sense adonar-se’n d’alguna manera els fa el joc. El perill de tot plegat és que, un cop més, la partida de la plurinacionalitat quedi a mitges, ni teva ni meva. Un nou empat d’impotències, un nou finançament poc singular, un permanent malviure per al català.
Les desfetes de Catalunya del 1714, 1939 i 2017 són desfetes europees. La primera a favor de l’absolutisme, la segona a favor del feixisme i la tercera a favor de l’estatisme. Avui, l’Europa en semiguerra amb Rússia, l’Europa que tanca fronteres a la immigració, l’Europa que va amb el fre de mà posat en la recuperació econòmica, no està per aventures. El clima continental és de tancament cap endins, de por. La ultradreta nacionalista està marcant l’agenda. Feijóo i Abascal se senten còmodes en l’actual context ideològic europeu, on Pedro Sánchez és una excepció, cosa que tampoc no facilita que assumeixi riscos portes endins.
Vist des de fora, a Catalunya, a Espanya, a Europa s’hi viu bé. Per això hi seguiran venint molts immigrants, d’altra banda, necessaris com a força de treball per compensar la baixa natalitat. La identitat no es pot construir o salvar en contra seva. Vist des de dins, ens veiem les febleses: ¿estem instal·lats en una dolça decadència? Falta empenta. Malgrat les desigualtats, hi ha prou benestar perquè no sentim la imperiosa necessitat de canvi, de transformació, que és el que passa als països asiàtics, on tot es mou a gran velocitat. Ens mirem el melic, però el món no ens espera, ni als catalans, ni als espanyols, ni als europeus.
