El dogma de la sobirania nacional

Des que, a principis del segle XIX, vam importar les idees revolucionàries dels nostres veïns francesos, la nostra vida democràtica ha estat escassa. Suspesa diverses vegades pel retorn de l’absolutisme, limitada per lleis electorals restrictives, interrompuda per lluites civils i religioses generalment armades, alterada per foguerades de maximalisme i totalment abolida durant dècades per dictadures, no va tenir temps d’arrelar en els nostres costums fins als anys 80. També a França, les idees dels revolucionaris van trigar molts anys a traduir-se en un règim democràtic estable. De fet, van començar per desembocar en una dictadura capitanejada per un militar, proclamat emperador, a qui van succeir diversos monarques i fins i tot un altre emperador, tots ells constitucionals, però amb representativitat igualment limitada per lleis restrictives. Hem d’esperar fins al 1875 perquè, al final de llargues i tortuoses negociacions, monàrquics dels diversos pretendents, nostàlgics de l’imperi i republicans, un cop desmentides pels fets les veritats absolutes de la Revolució, aconsegueixin pactar unes lleis provisionals capaces d’instaurar una república plenament democràtica. Provisionalitat, susceptible doncs d’evolució, que durarà 65 anys!

Tot i que les analogies entre països siguin sempre atrevides, sobretot quan les separa un segle, hem de recordar que el període més llarg de la nostra vida democràtica (més de trenta anys) s’inaugura igualment, un cop arraconades més veritats absolutes, al terme de transaccions, també llargues i tortuoses, entre monàrquics de diversos pretendents (si bé d’una mateixa dinastia), hereus del poder dictatorial i continuadors de la república i democràcia abolides.

Si repassem la història de la implantació de la democràcia en els diferents països europeus, veurem com els valors cívics que havien inspirat els pares de la primera democràcia són substituïts a França per una concepció revolucionària netament dogmàtica. La Revolució supedita, en efecte, l’exercici de totes les llibertats a l’exercici d’una de sola: la dels ciutadans sobirans en el marc de la nació. Batejada com a sobirania nacional, aquesta sobirania passa a ser constitutiva de la nació i, a mans del general que s’apodera de la Revolució (tota revolució acaba tenint un amo), deixa de ser dels ciutadans per esdevenir de la nació. La sobirania nacional pot ser utilitzada contra les llibertats. No serà l’única vegada. Més endavant també veurem com, per instaurar règims democràtics, els pobles germànics, ibèrics i italians, sotmesos per la nació revolucionària, recorren en sentit invers el camí que han recorregut els francesos. Comencen per fer seva la idea de nació sobirana a fi d’expulsar la que els ha envaït i, posteriorment, busquen dotar la seva de la mateixa força que la nova legitimitat ha conferit a la que els ha sotmès. Una constatació, però, s’imposa: les democràcies tributàries de la concepció jacobina, a diferència de les inspirades per l’anglesa, es revelen d’una gran debilitat. Només cal recordar que els Parlaments francès, italià i alemany, tots tres democràticament elegits, van portar al poder el mariscal Pétain, Mussolini i Hitler. Haurem d’esperar el retorn de les llibertats, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, perquè es consolidin definitivament autèntiques democràcies a tot Europa. Hi contribuirà el nou esperit de moderació i concòrdia després dels excessos i perversions de les ideologies totalitàries i, no poc, les noves institucions europees que van erosionant progressivament les sobiranies nacionals, creant un nou marc de pau i convivència entre les nacions.

Però sembla que avui els polítics espanyols han tornat a fer seva la versió més ortodoxa i absoluta de la democràcia jacobina. Fa pocs dies, Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba l’han invocat a les Corts amb una frase lapidària: “La sobirania nacional és indivisible”. És l’axioma dels revolucionaris francesos. La implantació del sufragi universal en el territori controlat per l’estat converteix els subjectes de l’antic sobirà en ciutadans amos i senyors d’aquest estat, a la vegada que converteix el regne en nació. Democràcia i estat nacional esdevenen indissociables. Existien formes de llibertat abans de produir-se aquesta mutació històrica, però no democràcia digna d’aquest nom. Quan es produeix, la història fa un salt endavant, la democràcia deixa de ser procés i aprenentatge per esdevenir, convertida en sobirania nacional, categoria immanent i per tant indiscutible i immutable i, per definició, poc susceptible d’evolució i perfeccionament.

Aquesta concepció dogmàtica no era pas la imperant als anys 80. No vam assolir la democràcia a través d’un acte revolucionari, sinó a través de la negociació i el pacte. Les institucions que vam aixecar van veure la llum al terme de llargues i àrdues transaccions. La paraula ruptura, amb la qual havíem fantasiat algun temps, va desaparèixer del nostre vocabulari polític en benefici de la paraula transició. Els objectius cap on es volia anar eren clars i àmpliament compartits. No eren originals i es van deixar per a un altre dia els problemes específics de la nostra història. El que tots volíem era convertir-nos, i de pressa, en una democràcia igual que les que ens inundaven cada estiu. El camí per aconseguir-ho era incert i desconegut, però, la necessitat hi obliga, vam redescobrir els valors que fan possible tota democràcia: el respecte a la paraula donada, la claredat entre interlocutors començant pel reconeixement recíproc de la capacitat de pactar, no abusar de la posició dominant. Avui tothom s’omple la boca de les paraules diàleg i pacte. Per fer-los possibles és imprescindible recuperar primer aquests valors cívics.