La doctrina Obama i l’Iran

Vaig visitar l’Iran el setembre del 1996. Una de les coses que més recordo d’aquell viatge és el rètol que hi havia sobre la porta del vestíbul de l’hotel, que proclamava: “Fora els EUA”. Però no era una pancarta ni un grafiti, sinó que estava fet de rajoles encastades a la paret. Vaig pensar: “Ostres! És de rajoles! Costarà molt treure’l”.

Gairebé 20 anys després, arran del projecte d’acord entre l’administració Obama i l’Iran, potser tenim ara la millor oportunitat per arrencar aquest rètol i posar fi a la guerra freda/oberta entre els EUA i l’Iran, que ha sacsejat la regió durant 36 anys. Però és una oportunitat que comporta molts riscos per als Estats Units, Israel i els seus aliats àrabs sunnites: el risc que l’Iran esdevingui un estat amb armes nuclears.

Dissabte de la setmana passada a la tarda el president Barack Obama em va convidar al Despatx Oval per explicar-me exactament com pensava equilibrar les oportunitats i riscos derivats de l’acord marc assolit amb l’Iran la setmana anterior a Suïssa. El que més em va cridar l’atenció va ser el que jo en dic la doctrina Obama continguda en les declaracions del president. Aquesta doctrina va començar a sortir quan li vaig preguntar si hi havia un denominador comú en les decisions d’abandonar les ja antigues polítiques d’aïllament de Birmània, Cuba i ara l’Iran.

Obama em va contestar que creia que el compromís, combinat amb la satisfacció de les necessitats estratègiques més fonamentals, seria molt més beneficiós per als interessos nord-americans respecte a aquests tres països que no pas les interminables sancions i l’aïllament. Va afegir que els Estats Units, amb el seu immens poder, han de confiar prou en la seva capacitat per córrer uns quants riscos calculats amb l’objectiu d’obrir-se a noves i importants possibilitats: per exemple, intentar segellar un acord diplomàtic amb l’Iran que, tot i permetre a Teheran conservar part de la seves infraestructures nuclears, li impedeixi crear una bomba nuclear durant com a mínim una dècada, o més.

“Tenim prou força per provar aquestes possibilitats sense córrer riscos. Però sembla que això és el que a la gent li costa entendre -va afirmar el president-. Agafem un país com Cuba. Explorar la possibilitat d’un acord que tingui resultats positius per al poble cubà no ens representa gaires riscos. És un país molt petit. No és cap amenaça per als nostres principals interessos en matèria de seguretat i, per tant, no hi ha cap motiu per no intentar-ho. I si resulta que no aconseguim uns resultats positius, sempre serem a temps de reajustar aquesta política. El mateix passa amb l’Iran, un país més gran, perillós, que ha intervingut en activitats que han provocat la mort de ciutadans nord-americans, però la realitat és que el pressupost iranià de Defensa és de 30.000 milions de dòlars, mentre que el nostre s’acosta als 600.000 milions. L’Iran és conscient que no pot lluitar amb nosaltres. Vostè m’ha preguntat si hi ha una doctrina Obama. La doctrina és: ens hi comprometrem, però conservarem totes les nostres capacitats”.

La idea que l’Iran és inamovible “no és veritat, en absolut”, va afegir. “O sigui que el que nosaltres diem és «provem-ho», amb el benentès que mantindrem totes les opcions, que no som ingenus; però si podem resoldre aquests problemes per la via diplomàtica, probablement tindrem més seguretat, menys possibilitats de perill, estarem en més bones condicions per protegir els nostres aliats, i -qui sap?- potser l’Iran canvia. I, si no, el nostre poder de dissuasió i la nostra superioritat militar continuaran sent els de sempre. No renunciem a la capacitat de defensar-nos ni de defensar els nostres aliats. Vista la situació, per què no ho hauríem de provar?”

No cal dir que la situació d’Israel és diferent, va afegir. “Ara bé, el que potser diria el primer ministre Benjamin Netanyahu (i jo ho respecto) és una altra cosa: «Escolteu, Israel és més vulnerable. No ens podem permetre el luxe de fer aquests experiments que feu vosaltres». I jo ho entenc perfectament. I, a més, també entenc perfectament que, donada la tràgica història del poble jueu, Israel cregui que la seva seguretat no pot dependre exclusivament de nosaltres. Però jo els voldria dir que no només m’he compromès a garantir que conservaran el seu avantatge qualitatiu militar per aturar qualsevol possible atac en el futur, sinó que també estic disposat a adquirir uns compromisos que deixin molt clar a tots els països veïns, com ara l’Iran, que si qualsevol estat ataqués Israel nosaltres faríem costat als israelians. I amb això, crec, n’hi hauria d’haver prou per aprofitar aquesta oportunitat, que només es presenta una vegada a la vida, i veure si, com a mínim, ens podem oblidar del problema nuclear”.

I va afegir: “El que jo diria al poble israelià és que no hi ha cap fórmula ni cap alternativa més efectiva per impedir l’armament nuclear iranià que la iniciativa diplomàtica i l’acord marc que proposem, i això es pot demostrar”.

El president em va manifestar, amb el to més emotiu i personal que mai li he sentit, que està molt disgustat perquè a Israel i entre alguns jueus nord-americans el titllen d’antiisraelià, quan molts israelians de centreesquerra comparteixen els seus punts de vista sobre la pau, i les mateixes autoritats hebrees han reconegut que la seva administració ha defensat l’avantatge estratègic d’Israel amb la mateixa energia que totes les altres.

Ara que els conservadors estan abocant immenses quantitats de diners en les campanyes de candidats defensors de les posicions israelianes, el suport a l’estat hebreu s’està convertint en una qüestió polèmica i decisiva en una cursa molt renyida, en la qual els candidats republicans competeixen per veure quin d’ells seria el defensor més aferrissat d’Israel en cas de desacord amb els Estats Units, mentre que els demòcrates, habitualment proisraelians, se’n senten cada vegada més al marge.

“Aquest tema m’ha preocupat -em va dir el president-. Israel és una democràcia sòlida i combativa. Tenim moltes coses en comú. Compartim la mateixa sang, famílies. I, en part, les relacions entre els Estats Units i Israel han sigut sempre tan especials perquè transcendeixen els partits polítics, i crec que això ha de seguir igual. Per exemple, he de tenir la possibilitat de mostrar-me en desacord amb la política dels assentaments sense que per això em diguin que estic contra Israel. I el primer ministre Netanyahu ha de tenir la possibilitat de mostrar-se en desacord amb la meva política sense que per això l’hagin de considerar antidemòcrata. I crec que la millor manera d’aconseguir-ho és reconèixer que, igual que tenim molts punts en comú, també tindrem diferències estratègiques. I crec que és important que cadascú respecti el debat que té lloc a l’altre país, en comptes de mirar de col·laborar només amb els d’una banda. Tot això ha sigut molt dur per a mi, per la profunda afinitat que sento pel poble israelià i pel poble jueu. Han sigut uns dies complicats”.

Li vaig preguntar si s’ho prenia com una cosa personal: “M’ha resultat difícil sentir expressions que d’alguna manera insinuaven que aquesta administració no ha fet tots els possibles per defensar els interessos d’Israel. I, quan hem tingut diferències polítiques serioses, s’ha suggerit que això no encaixava amb una amistat profunda i duradora, i que no demostrava preocupació ni comprensió per les amenaces que el poble jueu ha hagut d’afrontar al llarg de la història i encara ara”.

Pel que fa a la protecció dels nostres aliats àrabs sunnites, com l’Aràbia Saudita, el president em va dir que les seves amenaces exteriors són molt reals, però que també en tenen d’interiors: “Una població en alguns casos marginada, joves sense feina, una ideologia destructiva i nihilista i, de vegades, la convicció que no hi ha una sortida política legítima per a les seves reivindicacions. I per això el que hem de fer és col·laborar amb aquests estats i dir-los: «Com podem ajudar-vos a defensar-vos de les amenaces exteriors?»Però també els hem de preguntar com es pot reforçar el teixit polític d’aquests països perquè els joves sunnites tinguin la sensació que poden triar una altra cosa (que no sigui l’Estat Islàmic). Crec que la seva principal amenaça potser no vindrà d’una invasió de l’Iran. Serà la insatisfacció que hi ha dintre del seu propi país. Serà una conversa difícil, però l’haurem de tenir”.

Dit això, l’acord amb l’Iran està lluny d’estar tancat. El president adverteix: “Encara no hem acabat. Hi ha un munt de detalls que cal polir, i no cal dir que hi haurà reculades, entrebancs i greus dificultats polítiques, tant a l’Iran com, evidentment, al Congrés dels Estats Units”.

Pel que fa al paper del Congrés, Obama insisteix a mantenir la prerrogativa presidencial d’establir pactes vinculants amb potències estrangeres sense la necessitat de l’aprovació del Congrés. De tota manera, va afegir: “Crec que Bob Corker [senador republicà de Tennessee], cap de la Comissió de Relacions Exteriors, està sincerament preocupat per aquest tema i és un home bo i honrat; la meva esperança és trobar una sortida que permeti al Congrés expressar-se sense qüestionar les tradicionals prerrogatives del president; una sortida que, si aconseguim un bon pacte, ens deixi tirar endavant i aplicar-lo”.