Nadal és una prova d’esforç emocional als cinc continents, però aquí es veu que no en tenim prou amb haver de córrer i arribar tard amb els canelons, i ens hem inventat l’èpic doblet Nadal-Sant Esteve. Català és tot aquell que queda amb tota la família dos dies consecutius i en surt viu. Avui que cada ovella ja ha marxat al seu corral, heus aquí algunes reflexions després de l’últim gintònic.
L’infern no són els altres, com va dir Sartre, els altres són un mirall. Aquell que fa el mateix comentari graciós cada any i ja feu apostes a veure a quin plat sortirà, o aquell que en sap més que tu de la teva especialitat, o aquell que encara és al replà i ja fa cara de venir per compromís i que l’hauries engegat escales avall amb l’abric posat, aquell podries ser tu. I també podries ser aquell que sempre la caga quan treu un tema i et fa dubtar si és que hi posa bona voluntat però no en sap més i se l’ha de perdonar perquè ha tingut una vida dura, o en realitat s’ha estat esperant tot l’any per venir a prendre’t el pèl, les neules i el whisky del lot del despatx. O és que els cunyats sempre són els altres? Perquè si els altres s’han fet grans, tu també. I si amb els anys no han millorat, com el bon vi, pensa com vas tu de nota de tast.
Però segur que el doblet t’ha fet descobrir alguna perla, perquè les famílies són com els llibres, que segons l’època que els llegeixes et diuen coses diferents. Aquells de qui no esperaves res d’especial i hi has acabat sintonitzant i t’han fet feliç, pensa que potser és perquè que no esperen al doblet per pensar en tu i no corren pels regals quan ve Nadal, perquè són generosos tot l’any.
