El doble error de la monarquia

Si per a alguna cosa pot servir una monarquia és per donar estabilitat en temps de polarització i tensions polítiques com les que estem vivint. És per servir com una mena d’àncora que dona continuïtat a una nació, més enllà de les turbulències polítiques i socials de cada moment. Però, des del meu punt de vista, això és precisament el que la monarquia espanyola ha deixat de garantir; de fet, davant la persistència de conflictes profunds, sentim que falten murs de contenció que donin seguretat. La Unió Europea fa ara parcialment aquesta funció, i per això encara la valorem, malgrat que moltes de les seves decisions no són tampoc gens tranquil·litzadores.

En el passat el paper de la monarquia era diferent: al llarg del segle XIX i fins a la Segona República, la monarquia va ser a Espanya, amb molt pocs moments d’excepció, el principal trumfo de la dreta més conservadora, amb l’Església i l’exèrcit com a potes complementàries, per sostenir el predomini i poder dels sectors més conservadors i retrògrads de la societat. Monarquia i república representaven, a grans trets, posicions de dreta i d’esquerra, enfrontades amb més o menys virulència segons les èpoques. Dues vegades es va proclamar la república, l’any 1873 i el 1931; en ambdues ocasions va durar poc temps. La dreta tenia encara una extraordinària força i, quan va veure que se li escapava el poder, no va dubtar a trencar el joc i desencadenar una de les guerres més cruels i cruentes que es coneixen.

En els darrers temps del franquisme, quan ja començàvem a imaginar-ne el final, en alguns dels grupuscles d’esquerres va sorgir el debat sobre monarquia o república. Era un debat estrany: les referències a la república havien estat només per lamentar el terrible final d’aquell assaig extraordinari, que si s’hagués pogut mantenir hauria estat capaç de bastir un país molt millor. La monarquia no tenia cap simpatia entre la gent jove, i els acudits sobre la brevetat del regnat de Joan Carles eren constants. A l’hora de la veritat, però, el rei va ser una peça clau per estabilitzar la democràcia i, per tant, no va aparèixer com un baluard de la dreta, sinó com un personatge sense gaire pes personal però necessari per impedir una involució. No se li demanava gran cosa: simplement que fes el paper de clau de volta, que no intervingués en la política i que fos un símbol respectable que donés un exemple de serietat i honestedat. I amb això n’hi havia prou per mantenir una monarquia que majoritàriament no es qüestionava.

La monarquia, però, ha comès un doble error. El primer, el del rei emèrit: no ha entès que se l’acceptava si feia aquest paper, però que ja no tenia poder per imposar el seu caprici; ara un rei no pot comportar-se com un immoral i un trampós. Els escàndols de llit ja eren patètics, però van arribar en un moment en què la societat espanyola es va tornar molt tolerant en temes sexuals; en canvi, l’afany d’enriquiment, les comissions milionàries, els “oblits” amb Hisenda, són imperdonables. Sí, ja sabem que la monarquia espanyola no és tan rica com l’anglesa, i que ha volgut fer diners en una etapa en què això és el que compta per ser algú. Però aquest comportament equivalia a trencar l’única funció que se li demanava: la de presentar una imatge cívica impecable, exemplar per a tota la nació, que li donés l’autoritat i la força moral per intervenir en els afers públics si hi havia algun ensurt.

Un primer error, que es va tractar de corregir traient-lo del mig i donant pas al seu fill, que, efectivament, s’ha esforçat a fer el paper de ciutadà perfecte i de família unida. Felip, però, ha comès un segon error en certa manera molt més greu que el del seu pare: ha donat senyals de ser un home afí a l’Espanya centralista i a la dreta. Certament, no li tocava a ell resoldre el conflicte amb Catalunya, però la seva posició va ser partidista; respecte a la dreta, no hi ha hagut un acte tan concret, tan identificador, però sí petits gestos inequívocs. És a dir, no ha estat capaç de mantenir allò que havia aconseguit el seu pare, que era ser considerat neutral respecte als diversos sectors de la societat espanyola. La imatge de Felip VI no és de neutralitat, d’algú que està per damunt dels enfrontaments i que pot pacificar i ajudar a estabilitzar el país; és, com va ser en el passat, la imatge d’un monarca conservador, que en cas de conflicte podria estar al costat dels qui amenacen amb matar 26 milions de persones.

I aquest error sí que és imperdonable. No és una “feblesa humana”, més o menys disculpable; és convertir la monarquia, de nou, en el bastió de la dreta. Tornar a la vella situació en la que república era sinònim d’igualtat i de llibertat, i monarquia sinònim d’opressió. I és per això que, d’una manera intuïtiva, perquè la monarquia encara no ensenya obertament totes les cartes, el clam per la república va creixent i ja no és retòric, sinó que torna a ser un clam per la millora de la democràcia.