El do de l’oportunitat

Quan d’algú es diu que té “el do de l’oportunitat” acostuma a fer-se en clau d’ironia per dir exactament el contrari. La mateixa ironia que s’utilitza per dir “Ha perdut una gran oportunitat per callar”. L’etimologia d’oportunitat ens situa davant un port, una sortida, o sigui en el moment just abans d’un moviment proactiu. Sembla lògic. Aprofito, doncs, jo també, per trenar quatre reflexions a propòsit del terme.

A les portes del segon aniversari de l’esclat de la pandèmia, i quan encara no som conscients de les cicatrius que ens han deixat les ferides dels canvis d’hàbits sobtats que tots hem hagut de fer, més el patiment de l’afectació de la malaltia i les morts que ha provocat en moltes famílies, em fa la sensació que l’ambient està enrarit. Segurament cada època té les seves singularitats i el nostre egocentrisme ens porta a creure que “ningú” com “nosaltres”, “mai”. Però segurament estarem tots d’acord que l’obligació de recloure’ns a casa, de protegir-nos de l’altre, d’establir-hi una barrera, una distància física, en un moment en què la tendència era a la sobreexposició, a la pèrdua d’intimitat, a haver d’explicar-ho tot, d’ensenyar-ho tot, d’evidenciar-ho tot, de cridar-ho tot, ha estat un gir de 180º imprevist. ¿Haurà estat també una oportunitat per repensar conceptes com intimitat, silenci, companyia, família, casa? Quan el macro s’escapa de la comprensió ens refugiem en el micro. I en l’estar alerta que ningú no aprofiti l’oportunitat per colar-nos un gol, una regressió en els drets socials o perpetuar una injustícia.

¿On està escrit que sempre haguem de dir alguna cosa? La pressió que ens autoimposem, la pressió de l'entorn, les dificultats del diàleg, les retòriques que amaguen les veritats, les cortines de fum, les ficades de pota... La quantitat de requeriments que rebem al dia per haver de respondre a una trucada, un missatge al mòbil, un tuit, un correu electrònic, una nota de veu… ¿Quantes d’aquestes interaccions generen pau o generen inquietud? ¿Hi ha un moment en què ja no és oportú dir el que havies de dir? ¿Que és millor callar? I al costat de la pregunta sobre el quan hi ha d’haver la del com. 

Saber trobar el moment i el to de dir les coses no és gens fàcil. Als caràcters de cadascú (emissor i receptor) s’hi ha d’afegir l’entorn, la pressió per dir o no dir, per fer o no fer, el “soroll” físic i metafòric. Demanar aclariments, repreguntar, sovint és vist com una intromissió, una agressió. ¿No us heu penedit més d’un silenci que d’una mala paraula? Els silencis per por a fer enfadar algú altre que té la paella pel mànec m’avergonyeixen. Potser estem esgotats i això ens fa més irascibles. Les xarxes socials se n’aprofiten i nosaltres hi caiem de quatre grapes. També sembla massa cops que hi caigui el debat polític. ¿Som una societat madura? S’ho pregunten en el número 200 de la revista Valors, i entenc que en el millor dels casos la resposta és complexa.

Deia l’altre dia el conseller Cambray a propòsit del canvi en el calendari escolar: "Si ho haguéssim posat a debat, aquesta decisió no estaria presa". Què va fer, aprofitar l’oportunitat d’exercir el seu paper polític i decidir o desaprofitar l’oportunitat d’un debat que podia acabar en la direcció contrària a la seva proposta? Encara hi estic pensant, però gaire pedagògic no sembla. L’acció simbòlica de la presidenta Borràs de fer-se una foto al costat d’uns manifestants just el dia en què el Govern els havia instat a traslladar la protesta uns metres per no tallar la Meridiana, després de dos anys, em sembla poc oportuna. En la seva condició de segona autoritat del país, la visita gaire institucional no ho semblava.

Les oportunitats no sorgeixen del no res. Tenir prou recursos per anar per la vida, per poder-te formar, per poder tenir una feina en què et sentis útil, per entendre i intervenir sobre les organitzacions que estructuren les nostres comunitats no pot dependre exclusivament dels dons naturals que puguis tenir o de l’herència familiar. No vull acceptar acríticament el que altres han decidit per mi. En tenim un bon exemple ara a Ucraïna. Els conflictes d’interessos no es resolen amb les guerres. Viure en comunitat és precisament assegurar-se que les oportunitats siguin iguals per a tothom. L’accés a l’educació i la cultura garanteix les eines per articular i enllaçar idees, interpretar el context dels fets, gaudir-ne o rebel·lar-t’hi, fer-se preguntes i alçar la veu, per créixer com a persones i en comunitat. Aquestes són les oportunitats que en cap cas podem perdre.