Un DNI català?

Quan proves de posar-te al mig del conflicte català, i de buscar solucions on ambdues parts cedeixin, les possibilitats són múltiples: pots remetre-ho tot a la sentència de l’Estatut (i, per tant, provar de fer-ne un de nou, o de crear un “estatus especial”); pots, en canvi, circumscriure-ho al debat sobre el finançament (que va ser la gota que va fer vessar el got d’Artur Mas); pots tenir en compte la Declaració d’Independència del 2017 (és a dir, partir de la base que el trencament és real) o pots proposar un referèndum d’autodeterminació (que en cap cas és una proposta de màxims, com diu Pedro Sánchez, sinó normalment una solució del mig on ambdues parts poden guanyar). Totes aquestes zones grises, on les cessions poden ser mútues, es poden posar damunt la taula i desenvolupar-se com a propostes de solució a curt o a llarg termini (sempre que la població les avali). Fins i tot es poden combinar totes elles, com a passos graduals, o com a arbre de possibilitats segons l’evolució de la ruta. Ara bé, hi ha una cosa que han de tenir en compte mentre pensin en totes elles: aquest no és un conflicte administratiu. Ni competencial. Ni de finançament, o de models federals més perfectes o imperfectes. És un conflicte nacional.

Això significa que la identitat hi té un paper principal. La cultural, en el nostre cas. La de pertinença. La bona notícia és que això, lluny de ser un impediment per a una solució pactada, en podria ser una oportunitat: les qüestions nacionals, identitàries, culturals, de reconeixement, no tenen per què implicar trencaments. El catalanisme porta quasi dos segles provant de dir això, i de configurar un model plurinacional d’Estat, però ho ha fet en solitari. I aquí és on els mediadors, o qui sigui, han de provar de fer entrar en raó el regne d’Espanya: si la independència o l’autodeterminació de Catalunya són qüestions implantejables, impossibles, inconstitucionals i massa traumàtiques, per què hauria de ser tan implantejable, impossible, inconstitucional i traumàtica la plurinacionalitat? Qui ho planteja en aquest article és un independentista, d’acord, però un independentista que pensa en possibles solucions “del mig”: i em pregunto, per què no el reconeixement nacional? Per què no fixar, d’una vegada per totes, que Catalunya i Euskadi són nacions? O és que l’autodeterminació no, però això tampoc?

Què implicaria, un reconeixement nacional? Alguns ho circumscriuran al ple desenvolupament de la llengua i la cultura, tot i que em temo que és massa tard per a plantejaments tan naïfs; d’altres posaran l’accent en blindar competències fins al punt de donar-los un caràcter de sobirania compartida; d’altres ho fien tot a la reforma del finançament, a un model semblant al del concert econòmic o a la rebaixa considerable del dèficit fiscal; i d’altres posaran, com a garantia de plurinacionalitat real, que es reconegui el dret a marxar quan calgui (tal vegada fixar un mínim de temps) i les vies per fer-ho. Totes em semblen vàlides, de fet jo les compro totes alhora, i totes alhora poden fer el què. Me’n faltarà, però, una de fonamental, que considero el meu personal acord de mínims en la resolució d’aquest conflicte: un DNI català.

Pensaran que és una dèria sentimental, poc útil, simbòlica, un simple paper. Qui pensi això ha de provar de fer l’exercici d’assimilar-ho a tantes persones que s’han vist impossibilitades d’adquirir un nom de dona perquè el seu físic semblava massa masculí. I viceversa, esclar. En el meu cas, i en el de moltíssima altra gent, estem davant d’un problema de justícia i de respecte a la nostra identitat més genuïna i profunda. No és que no ens sentim espanyols, amb tot el respecte, sinó és que simplement no som espanyols. No som dones, no som homes, perquè ho digui el nostre DNI. Som el que som, no volem ser res més i no som res més. Una autodeterminació “de gènere”, en cert sentit. Comprendre el conflicte català no va de teories de la política, o de sistemes constitucionals, o d’equilibris competencials: és comprendre que hi ha una colla de persones, milions d’europeus, que pertanyen a una nació i que no se’n senten de cap altra. Poden escollir independitzar-se o quedar-se, però ambdues vies demanen resoldre una qüestió de pura justícia: no podrem mai sentir-nos conformes amb res fins que puguem dir oficialment què som. I, en sentit advers, què no som. Comprendre això és fonamental, tant per explicar-se la pulsió independentista catalana com per provar d’aturar-la.