Des que el divorci és present a la nostra societat, s’han analitzat molt i des de tots els punts de vista les conseqüències que aquest fet pot tenir per als infants. La ficció també s’ha ocupat a bastament de les ferides que els fills de pares separats poden arrossegar. Fa només uns mesos hem pogut llegir Los astronautas, de Laura Ferrero, on l’autora recrea en una narració intensa i apassionant la seva vida a partir d’un fet decisiu: els seus pares es van separar abans que ella pogués guardar en la memòria el matrimoni dels progenitors i, per tant, el concepte de família.
Ara, Nórdica Libros ha publicat en castellà la novel·la de l’autora noruega Helga Flatland Una familia moderna. En aquesta ocasió, el divorci d’uns pares septuagenaris és el punt de partida per retratar la reacció dels fills i reflexionar sobre les inesperades conseqüències que un fet com aquest pot provocar en una vida adulta.
Helga Flatland escriu amb una veu lliure, reflexiva i tolerant que m’ha recordat la d’altres autores nòrdiques com la sueca Marianne Fredriksson o l’holandesa Renate Dorrenstein, i també hi he trobat semblances amb les novel·les d’Anne Tyler, Jhumpa Lahiri o Elizabeth Strout.
Els protagonistes de la novel·la són tres germans, Liv, Ellen i Hakon, que han crescut agombolats per uns pares atents i oberts, en una família tolerant que els ha fet sentir en un entorn segur i que els ha transmès alguns valors com ara el compromís i la lleialtat.
La inesperada decisió dels seus pares de separar-se quan entren a l’etapa de la vellesa –i la conseqüència lògica, la venda de la casa familiar–, provoca un terrabastall emocional en aquests tres joves adults. En lloc de l’harmonia familiar a què estaven acostumats, veuen aparèixer sentiments més negres com la traïció, la gelosia o la depressió. Per fer-hi front, els germans passen per una primera etapa d’aïllament, que els distancia, i després acaben retrobant-se. Com assenyala Helga Flatland, és el preu que cal pagar per tenir una relació bona i sincera entre germans, que estimar-se de vegades fa mal.
En el meu entorn no he viscut casos similars –potser encara anem uns anys endarrerits respecte a Noruega i també ens acabarà passant–. Però sí que puc constatar que, en l’edat madura, els pares són encara un eix fonamental a la nostra vida. O bé perquè ja han mort, o perquè estan malalts i són dependents, o perquè, al contrari de la novel·la, continuen vivint junts tot i que faci anys que han perdut, no la il·lusió, sinó un mínim de respecte mutu.
Com diu un dels personatges d'Una familia moderna, els pares són una xarxa de protecció que et pot salvar en qualsevol moment. Quan no hi són, o passen a dependre de tu o no es comporten com esperaves, els fills i filles trontollen, per madurs que siguin. És una de les poques coses que ens uneix a tots.
He vist una pel·lícula que també lliga aquest fil: All of us strangers, sobre un escriptor que va perdre els pares quan era petit i, en començar a escriure sobre ells, la nostàlgia li permet imaginar que els pot retrobar tal com eren a la casa on van ser feliços.
Mai no s’haurà escrit prou sobre com són de fonamentals –per a bé o per a mal– les persones que ens van fer créixer i ser com som.
