El dividend fiscal de la independència
L’any 1919 un jove i impetuós economista britànic assistia a la Conferència de Pau de París com a representant del Tresor britànic. Empipat pels termes pactats al Tractat de Versalles i en particular per les enormes compensacions econòmiques que els aliats exigien als vençuts, va dimitir i va tornar a Cambridge, on en tan sols dos mesos va escriure un llibre de gran impacte internacional titulat Les conseqüències econòmiques de la pau. El mite de John Maynard Keynes s’havia començat a forjar.
Durant la dècada dels anys 20, Keynes va continuar la seva croada contra les compensacions desmesurades imposades sobre les Potències Centrals estudiant la qüestió des d’una perspectiva més analítica. Els escrits de Keynes sobre “el problema de les transferències” (o transfer problem en anglès) van generar un intens debat acadèmic en què van participar alguns dels economistes més brillants de la primera meitat del segle XX, com ara Pigou, Ohlin, Meade, Viner i Samuelson.
El debat sobre el problema de les transferències se centra en el càlcul del cost efectiu per a un país (posem Alemanya) de fer una transferència monetària d’una certa quantitat (posem 15.000 milions d’euros), a un altre país (posem França). Es podria pensar que la resposta a aquesta pregunta és trivial: el cost són... 15.000 milions d’euros! Com amb moltes qüestions econòmiques, però, la resposta trivial sovint acaba sent inexacta perquè ignora certs aspectes importants del problema.
En el cas particular de les transferències internacionals, una pregunta crucial a fer-se és: d’on surten els 15.000 milions d’euros? Per poder finançar aquest pagament, l’economia alemanya haurà d’augmentar les seves exportacions o reduir les seves importacions fins a assolir un increment en la seva balança comercial de precisament 15.000 milions d’euros. Aquest ajust és necessari per reequilibrar la balança de pagaments alemanya. No obstant això, un no pot deduir que l’efecte de la transferència sobre el poder adquisitiu dels alemanys serà també de 15.000 milions d’euros. De fet, això només seria cert si els francesos es gastessin els 15.000 milions de la mateixa manera -és a dir, en els mateixos béns- en què se’ls haurien gastat els alemanys.
Keynes argumentava que és molt més sensat pensar que els francesos tendiran a augmentar el consum de béns produïts a França molt més del que ho haurien fet els alemanys amb els mateixos diners. Aquest biaix del consum cap a béns produïts localment s’explica en part per diferències en preferències (als francesos els agrada el Chardonnay mentre que els alemanys prefereixen el Riesling) però també pel fet que els béns i serveis són costosos de transportar internacionalment.
L’existència d’un biaix local ( home bias en anglès) en el consum fa que les transferències internacionals generin canvis en preus que tendeixen a empitjorar el tipus de canvi real, és a dir, el poder adquisitiu real, del país que paga la transferència. En el nostre exemple, la transferència tendirà a augmentar la demanda de béns francesos (Chardonnay) i reduir la demanda de béns alemanys (Riesling), de manera que Alemanya no només haurà d’augmentar el seu saldo comercial en la quantitat de la transferència, sinó que ho haurà de fer venent les exportacions a un preu menys favorable que abans de la transferència. Aquest darrer efecte és el que els economistes anomenen la càrrega secundària ( secondary burden ) de la transferència. No és senzill assignar un valor específic a aquest efecte secundari, però un estudi recent indica que podria constituir un increment de la càrrega equivalent a entre un quart i un terç del valor nominal de la transferència. Així doncs, una transferència internacional de 15.000 milions d’euros podria acabar disminuint el poder adquisitiu del país emissor en una forquilla d’entre 18.750 i 20.000 milions d’euros.
En el procés de transició nacional que estem vivint, s’emfatitza sovint que la independència dotaria Catalunya d’un dividend fiscal d’uns 15.000 milions d’euros anuals corresponent als diners que l’administració central de l’Estat obté actualment de Catalunya i que mai no retornen. Aquesta transferència neta de 15.000 milions d’euros és conceptualment equivalent a la transferència entre Alemanya i França que he descrit anteriorment. Així doncs, la independència resultaria en una transferència anual de 15.000 milions d’euros en direcció contrària, d’Espanya a Catalunya. El dividend fiscal de la independència, però, no seria de 15.000 milions d’euros com sovint s’argumenta, sinó que podria ser una quantitat molt més elevada, possiblement fins i tot de 20.000 milions d’euros i superior al 10% del PIB català. Òbviament, el dividend fiscal de la independència no és l’únic factor a tenir en compte a l’hora de calcular l’impacte de la independència sobre el conjunt de l’economia catalana. Tanmateix, és un element central de l’equació.
