Qui dius que és de mitjana edat?

A la joventut hi ha un moment brutal en què passes d’admirar els grans a mirar-los una mica de dalt a baix. O, si més no, a veure’ls amb una certa dosi de decepció. Potser et passa en una festa. Dones una ullada a la sala i t’adones que el senyor que et semblava tan elegant suca amb fruïció una ala de pollastre a mig menjar en un bol d’hummus. Veus una dona que, per ser educats, definiríem com a “no gaire jove” fent anar els braços amb un entusiasme una mica excessiu a la pista de ball. I de sobte hi caus: no s’adonen que són vells.

¿I com saps quan et comença a passar a tu?

Hi ha indicis. En el meu cas, vaig tenir-ne un mentre escoltava la mar de contenta el meu podcast favorit, en què tres presentadors divertits, encantadors i totalment entregats –la mena de paios amb qui m’agradaria sortir, la mena de paios que qualificaria de “guais” o que flipen la tira o com en diguin ara–, fan broma i et fan sentir que ets dels seus. Llavors em vaig adonar que tots tenen 50 anys. Els seus 50 anys.

Un altre indici és quan passes de copiar els modelets de les teves col·legues una mica més joves a adonar-te que el que trien no et quedaria gens bé. I després ja arribes a l’última frontera: et mires la roba de les teves companyes, molt més joves, i no tens gens de ganes de vestir-te com elles. Recordes, sobresaltada, aquells articles de Harper’s Bazaar sobre què t’has de posar en les diferents dècades de la teva vida i entens que has arribat a aquella edat en què portar colors brillants és una idea encertada. Benvinguts a la llarga davallada.

Llavors comences a veure-ho cada vegada més clar. Són una sèrie de detalls: has dormit d’una tirada tota la nit però resulta que, quan et despertes, et trobes pitjor que quan et vas ficar al llit. No et lleves amb agilitat, sinó que t’aixeques entre cruixits i grinyols audibles. Descobreixes que et pots lesionar greument només per fer un mal moviment a l’agafar el despertador. Ja saps que, quan vagis al fisioterapeuta, no serà a conseqüència d’una marató o de fer esquí aquàtic, sinó per un incident que has tingut en una vorera.

Entens que, després d’una vida de millorar la rutina per cuidar-te, has descobert per fi el que has de fer per treure el màxim partit de la cara i els cabells precisament quan ja no et serveix per a res. Aquella expressió de dona seriosa que en una altra dècada evocava potser una Jeanne Moreau de mal humor s’ha endurit i s’ha transformat en una altra cosa que recorda més aviat la d’una ira descontrolada. “Què et passa?”, et pregunten mentre somies desperta o tens la mirada perduda en la distància.

Ja ningú et descriu amb paraules com rebel, atrevida o xicotot.

I de sobte –alerta– tens la gran sorpresa: ¿gent que coneixes i et cau bé (amics, persones de la teva edat) es posa bòtox? Sí, i fa anys. On coi eres?

“Crec que estàs igual que quan anàvem a l’institut”, els vols dir. Aleshores parpelleges unes quantes vegades mirant-te les fotos del Facebook amb les ulleres progressives i te n’adones: espera un moment. De cap manera. Aquesta gent és de mitjana edat.

Als boomers, ja ho sabem, no els agradava envellir. Ells són els que van començar tota aquesta guerra contra la vellesa. Però, com a membre de la generació X, he d’assumir que en el nostre cas és pitjor. Tota la nostra estructura mental es va construir al voltant d’una aura de joventut rebel. No hi ha una evolució natural que passi d’aquesta energia a la mitjana edat. Crec que no ens acostumarem fàcilment a paraules com experimentat o madur. Sens dubte, els mil·lennials s’enfadaran a la seva manera amb l’envelliment quan els arribi el torn, però serà la seva creu, no la nostra.

Perquè ara estem cansats, i en part això que ens passa ens treu un pes del damunt.

Ningú espera que t’apuntis a TikTok, i això és una sort. No t’hi volen. No necessites estar al dia, aquest plom d’estar sempre al dia. Pots passar d’algunes coses. No necessites entendre Harry Styles. Mai aniràs a un concert de Super Junior. I està molt bé, això de no tenir ni idea del que fa Dua Lipa.

Veus nens petits fent l’animal i, en comptes de trobar-los bufons o graciosos o amb pinta de divertits, penses: “Ja no me n’he de cuidar, d’això”.

Hi ha un munt de coses que ja no són problema teu. I una pila d’excuses suades et permeten arronsar les espatlles i justificar els teus costums de iaia. Si ets dona, pots donar la culpa de tot a les hormones, com les adolescents. Si ets un home, pots treure-li importància i atribuir-ho a una crisi de la mitjana edat; tens moltes novel·les que t’ajudaran a trobar explicacions.

I t’adones que t’estàs acostant a una cosa inconcebible fa poc temps: els anys de la vellesa. Quan siguis una àvia, ni tan sols necessitaràs excuses. Pots adoptar un comportament totalment inexplicable per als més joves, que el consideraran una excentricitat. Pots acostar-te furtivament a un desconegut a la cua del cine i prendre-li unes crispetes per donar-les al teu net, com feia la meva àvia. Pots fer veure que estàs com una cabra sempre que et vingui de gust. Pots fer veure que no t’adones que estàs cridant o que no sents res del que et diuen.

I sabeu què? Comences a tenir la sensació que ja en tens ganes.

Copyright The New York Times