Hi ha una activitat que és mirar obres, però n’hi ha una altra, més de quilòmetre zero, que és mirar camps, amb pagès inclòs. Els turistes s’aturen, aparquen allà on nostre senyor els dona a entendre (el gual de la primera casa que troben, el camí de pas, la zona dels contenidors) i es posen a comentar la jugada.
El pagès o la pagesa pot estar podant, cavant o fent qualsevol activitat manual i silenciosa (si desbrossa o passa el tractor, per exemple, aviat se’n cansen). Llavors, es posen a comentar, interessadíssims, com si el pagès o la pagesa no hi fos i no els sentís. “Què deu plantar?”, pregunta ell. “Ves a saber”, contesta ella. “Papa, què fa?”, pregunta el nen. “Està cultivant les verdures que ens menjarem”, contesta el pare, didàctic. "Mira que maco que ho té, eh?", fa la dona. “I treballant sota el sol, mare meva”, diu la iaia. Ho fan amb bona fe, sense cap maldat. Però esclar, és com si jo em poso a comentar la bellesa de tots vostès, amb vostès al davant, com si fossin un quadre.
Al cap d’una estona, demanaran per gravar. El pagès o la pagesa dirà que d’acord (avui només n’hi ha hagut tres que volguessin gravar). Llavors li diran si es pot apartar (no va amb roba prou d’època, potser) i si, per al vídeo, pot apagar la ràdio. La filla gran trepitjarà la colza (queda molt mona, la colza, a les fotos d'Insta) i farà una posició similar a una de les senyoretes del carrer d’Avinyó. El pare s’ajupirà, trepitjarà una favera, demanarà perdó gentilment, i començarà a disparar. “Què es deu?”, preguntarà en acabar. El pagès o la pagesa (que escolta òpera, beu vi, va al teatre i al cine i llegeix, com ells) dirà que res. I pensarà que el proper dia pot ser que es posi una barretina.
