En diuen pressupostos, i no ho són

Probablement, el conseller Jaume Giró és l’únic que ha cregut que la negociació per a l’aprovació dels pressupostos anava, fonamentalment, de pressupostos. No ho dic en demèrit seu, sinó tot el contrari. No és un home de qui es pugui sospitar ingenuïtat política. Però tampoc no hauria acceptat una responsabilitat política tan greu com la d’Economia i Hisenda en moments tan complexos per anar-hi a fer partidisme ni populisme de cap mena. I estic segur que a l’hora d’elaborar el projecte de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2022 hi ha posat tota la racionalitat possible per fer que el país recuperi el seu tremp econòmic i per assenyalar el millor futur de benestar i prosperitat possible, bo i tenint en compte les extraordinàries limitacions a què està sotmès i sense autoenganyar-se ni enganyar-nos. Però els fets, tossudament, tornen a mostrar que això no va principalment de gestió racional: en diuen debat pressupostari, i no ho és.

El cas és que l’aprovació dels pressupostos sempre està condicionada per interessos partidistes que s’imposen als de la gestió econòmica. És un fet que es repeteix en tots els àmbits. Fa poc vaig seguir el debat pressupostari d’una corporació municipal. Les raons de partit i les futures expectatives electorals explicaven les intervencions, les esmenes de l’oposició i, finalment, els vots als pressupostos. Tot previsible, i mai en funció de la bondat dels números. Això mateix passarà a l’Ajuntament de Barcelona –els comuns exigeixen que ERC n’aprovi els pressupostos a canvi de votar els de la Generalitat–, a les diputacions o a les Corts espanyoles, on ERC podria haver condicionat el vot positiu als pressupostos del govern espanyol al vot dels comuns a Catalunya. Tot disfressat, esclar, de grans crides a la responsabilitat i d’argumentacions ideològiques –que si les dretes, que si les esquerres, que si el model d’economia i de societat...–, per dissimular la veritable naturalesa d’allò que realment es negocia.

És per això que no hauria de sorprendre a ningú la decisió de la CUP de presentar una esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat de Catalunya i de desentendre-se’n. Ja hi ha prou experiència amb aquest grup polític d’intents de negociació pressupostària per esperar que mai doni suport a uns comptes de govern que, per si algú encara no se n’havia adonat, no serveixen per fer la revolució anticapitalista. No discuteixo pas el dret de la CUP a no “embrutar-se les mans” amb uns pressupostos de gestió autonòmica, que és el que són. Uns comptes, sí, amb la major part de partides prèviament compromeses, amb les limitacions draconianes imposades per l’Estat i que si es deixessin atrapar massa per populismes –per exemple, en qüestió fiscal– acabarien anant en contra dels seus objectius. El que és inexplicable, en tot cas, és que el Govern hagi pogut imaginar que podria comptar amb el suport de la CUP –també pot ser que només ho hagi fet veure–, o que els mateixos cupaires hagin simulat que negociaven els pressupostos, posant condicions d’impossible compliment i fora de lloc en relació a la seva rellevància política i als interessos de la majoria que va votar l’actual Govern. 

El debat pressupostari torna a mostrar que a l’acció política institucional li falta molta veritat si vol recuperar la confiança del ciutadà. El ciutadà viu en la contrarietat d’una més gran capacitat per descobrir si l’entabanen –l’accés fàcil a les hemeroteques és criminal per simular coherència ideològica dels partits– i alhora d’estar cada vegada més sotmès a mecanismes sofisticats de manipulació. I, com és previsible, amb una distribució socialment desigual d’aquesta capacitat crítica i credulitat cega. Per això, l’única possibilitat de combatre la desigualtat d’accés i la desconfiança en la cultura política és la veritat. Una veritat com la que hauria de fer que un debat de pressupostos no fos un intercanvi de cromos i fos, realment, un debat de pressupostos. Una veritat com la que sí que hem pogut escoltar al conseller Jaume Giró.