L’actualitat política catalana, mai tan espanyolitzada com ara, s’ha tornat profundament ensopida. Tant, que també es fa avorrit analitzar-la i escriure’n. I, òbviament, ho ha de ser llegir-ne. Hi ha una voluntat explícita per adormir la política per part de l’actual Govern del PSC, confirmada pel seu president quan diu que ja li agrada ser vist com una gestoria. A més, es tracta d’una voluntat que, en el fons, és unànimement compartida tant per la resta de partits –les gesticulacions ocioses no enganyen–, com pels poders fàctics habituals, ara amb aplaudiments, ara amb silencis còmplices. En diuen normalització, però és anestèsia, que no cura ni mata, però que amorteix qualsevol conflicte.
I és que aquí fins i tot les batusses partidistes més enceses són avorrides per previsibles. Colau plega amb proclames demagògiques que no poden amagar el seu fracàs, i com si res. ERC s’esbudella, probablement per arribar allà on ja era. El president Puigdemont no pot tornar, i la resposta és prendre paciència. Ah! I com avancen les reunions bilaterals mensuals de Junts i PSOE a Suïssa? Només per saber-ho... O, per cert, del finançament singular se’n sap res? Magnitud? Procediment? Terminis? Acord amb Espanya, que és qui ho hauria d’haver pactat i ho haurà de fer possible? Cap tremolor per una manifestació multitudinària pel dret a l’habitatge? No: hem tornat al qui dia passa, any empeny.
Pel que fa a allà, a Madrid, és el mateix. No passa res si qui havia rebut del ministre socialista Marlaska l’Orde al Mèrit de la Guàrdia Civil per una conducta d’extraordinari relleu en interès de la pàtria –a Madrid, que no són pas nacionalistes, d’aquestes distincions patriòtiques en tenen i en donen a cor què vols–, ara denuncia el PSOE per corrupte, i ell mateix és denunciat per calúmnies. Per no dir dels embolics d’Ayuso. O del judici trampós amb què volen embrutar l’advocat Boye. Ni del compromís fake de Sánchez d’investigar parlamentàriament el 17-A, que ha deixat la comissió sense els documents que ho haurien de permetre. I de la llei d’amnistia... ai, la llei d’amnistia! I deixem-ho aquí, que no acabaríem. L’honestedat no té futur, la barra no té fronteres.
Però, per què si hi ha tant de mar de fons, la platja de la política és tan tediosa? Doncs és molt senzill. La política, aquí i allà, ha entrat en allò que en podríem dir un estat de feblesa espessa, de debilitat ben travada, d’esllanguiment estable. El govern de Pedro Sánchez és més feble que mai, però els qui el sostenen saben que qualsevol alternativa no els afavoriria en res i seria pitjor. Per això el govern del PSOE i Sumar es poden permetre, valgui l’aparent contradicció, abusar de la seva posició de debilitat. Per la seva banda, el president Salvador Illa també governa amb una gran feblesa parlamentària, però a diferència de la del Govern de Pere Aragonès, ningú no la qüestiona perquè, d'una banda, se sap que tampoc no hi ha alternativa, i de l’altra tranquil·litza que sigui un veritable mur de contenció d’un independentisme que, gairebé tot solet, s’ha ficat dins d’un carreró sense sortida.
Efectivament, després de set anys de paràlisi, els partits independentistes resten empantanegats en la seva irrellevància, per impotència, per manca d’un projecte esperançador i per absència d’un horitzó versemblant. Excusar-se com fan ara en la necessitat de garantir que no governi la dreta, o refugiar-se en la mera denúncia estèril de l’abús polític no sembla que els hagi de permetre recuperar la credibilitat de què un dia van gaudir i després van malbaratar.
És ben cert que aquesta mena de narcolèpsia política no ens és exclusiva. La política britànica –i particularment l’escocesa– amb relleus constants en els seus lideratges, o la política francesa sostinguda sobre les debilitats de Le Pen i Macron, o l’alemanya pendent de les pròximes amenaces electorals de l’extrema dreta, i així la majoria d’estats europeus, cadascun amb les seves particularitats, també mostren un esgotament esfereïdor de projectes convincents i esperançats. No és un consol, esclar, però sí el símptoma d’una crisi generalitzada de la política i de la mateixa democràcia de la qual, per a bé i per a mal, no en podem restar a part.
La gran pregunta és si n’hi ha per gaire d’aquest fer la viu-viu, d’aguantar el xàfec, d’anar tirant, de tal dia farà un, o quatre, o vuit anys. La qüestió és si cal esperar algun daltabaix que s’ho emporti tot, o si hi haurà un desvetllament serè d’una nova esperança, ara per ara no prevista. I si fos això segon, convindria saber com s’hi pot contribuir per accelerar que es produeixi. Aquest és el desafiament a què ara hem de saber respondre.
