En diuen festa, però ho és?

Aquest estiu han estat notícia destacada les grans concentracions als carrers i places, a altes hores de la nit, de gent bevent, ballant i fent gresca, en allò que en diuen “anar de festa”. Si ha estat notícia no és pas per l’excepcionalitat dels fets, sinó pel context pandèmic i els riscos que hi anaven associats. No sé si el covid-19 haurà canviat res en els hàbits socials de la població, però el cert és que ha posat l’accent en usos i costums que fins ara havien estat tractats amb una notable indiferència mediàtica còmplice i amb la ignorància volguda dels qui no en participen.

No entraré ara a fons en l’ús del terme festa per anomenar aquestes concentracions, des del meu punt de vista del tot impropi. En sentit estricte, la festa implica la celebració d’algun tipus d’esdeveniment social, i caldria distingir-la del mer oci consumista propi de les entrompades col·lectives. Que “es vagi de” més que no es “faci” festa, potser ja és un senyal. I, si fos el cas, seria bo saber què se celebra en aquestes concentracions massives –quin sentit objectiu i subjectiu tenen–, i quins elements simbòlics porten associats.

En canvi, si alguna cosa sorprèn, més enllà del caràcter desafiant que han pres amb l’epidèmia, és que les entrompades no siguin objecte d’atenció i crítica de tots els guardians de la correcció política. Es tracta d’un fet que a la transgressió de les pautes bàsiques de la salut pública s’hi sumen els patrons de relació obertament sexistes o un model de consum proper a l’anomenat turisme de borratxera i que no té en compte cap de les consignes sobre proximitat, sostenibilitat o de protecció ambiental. Només cal veure el panorama desolador que queda per allà on passen. No és que vulgui moralitzar sobre les entrompades: només dic que m’estranya que no ho facin els vigilants habituals del supremacisme moral.

Com deia abans, si ara les entrompades han merescut l’atenció pública ha estat a causa de la pandèmia i pel seu caràcter desafiant en relació a les restriccions imposades pel Govern. Tanmateix, aquest és un interès transitori que dilueix –des del meu punt de vista– les veritables qüestions de fons que cal fer-se. Què diu de la nostra societat aquest tipus de festa? ¿És símptoma d’algun tipus de malestar social? ¿Il·lustra el capteniment de la majoria de gent jove o només d’una petita part? ¿Es pot associar a uns determinats perfils socials –d’edat, de classe, d’espais...– o és un fenomen transversal i interclassista? Quim volum de negoci mou –especialment, quan disposa d’espais d’oci nocturn oberts–, i quins costos públics genera de salut i hospitalaris o d’ordre públic i neteja, entre més?

Fa anys, quan Montserrat Tura era consellera d’Interior, en un sopar amb alts representants del departament vaig tenir ocasió de conèixer alguns detalls sobre l’oci nocturn, sobretot d’adolescents. Vaig reaccionar suggerint que devia ser molt minoritari, però em van donar xifres esgarrifoses. Recordo bé que no vaig dormir en tota la nit. Una altra ocasió en què vaig poder observar la magnitud del fenomen va ser mentre era degà de la meva facultat. Vaig voler veure personalment què passava de nit a la dita “festa major” de la UAB. Milers de joves i adolescents anaven al campus carregats d’alcohol i hi havia un tràfic intens i descarat d’aquestes i altres substàncies. Aquell any la festa va acabar amb diversos comes etílics, una despesa de 300.000 € entre desperfectes i neteja i, cal dir-ho, una bona recaptació per als grups d’esquerra revolucionària que l’organitzaven.

Ara mateix, acabo de veure una bona sèrie britànica, Us [Nosaltres], que després de ser a París, Amsterdam i Venècia, porta pare i fill a Barcelona. A l’hotel, el fill insisteix al pare que val més que faci la migdiada, perquè a Barcelona la festa comença a partir de la una de la nit... Aquesta és la imatge.

Podríem saber, des d’una perspectiva merament antropològica, què caram celebra una entrompada festiva?