El govern espanyol ha anunciat que obrirà expedients sancionadors a les persones que van proferir “càntics i gestos” que enaltien Franco amb motiu del 20-N.
Millor això que res. Però, a part que ja veurem en què queden aquests expedients, ¿on va l’Estat amb sancions administratives, quan resulta que el franquisme viu amb comoditat en la cultura política espanyola?
Començant per la monarquia, restaurada per decisió personal del dictador en la persona de Joan Carles de Borbó, que mai ha condemnat la dictadura ni s’ha sotmès a referèndum. I continuant pel partit més gran, el PP, fundat per ministres franquistes. Per això ahir els populars deien que hi ha altres prioritats abans d’anar a expedientar la gent que havia fet la salutació feixista, que és el mateix concepte que va expressar, com Feijóo fa pocs dies, quan van desenterrar a Sevilla el cadàver del general colpista Queipo de Llano.
La continuïtat entre la dictadura i la democràcia es va saldar sense que ni un sol ministre, general, jutge, o policia torturador del franquisme fos jutjat pels crims contra la humanitat que hagués pogut cometre. Va ser el pacte de la por per superar el trauma de la Guerra Civil: els perdedors podien tornar al poder, però els guanyadors no perdrien aquesta condició. I aleshores, esclar, si a quaranta anys de dictadura hi sumem quaranta-set anys d’impunitat vol dir que durant gairebé un segle ha estat possible enaltir la dictadura públicament sense sanció, que només els rojos i els antiespanyols condemnen Franco. Per això, què signifiquen uns expedients contra la normalitat obscena, per estructural, de la dictadura?
