La finalitat del missatge privat de Twitter és dir-li alguna cosa a algú que segueixes i et segueix, del qual no tens el telèfon (cosa que t’hauria de fer rumiar). “Contactar”, que se’n diu ara. Però tu fas servir el missatge privat per enviar l’enllaç a algú que segueixes i et segueix amb el tuit que has fet, per si de cas voldria repiular-lo. Jo, cada matí, ho espero amb candeletes. “Vejam quants tuits immortals em trobaré avui que haig de repiular?”, em dic davant del mirall, mentre em poso la lentilla dreta o àdhuc l’esquerra.
Per això, tu, sabent que la competència és dura, el que has fet avui és una altra cosa. Has escrit el missatge privat no pas amb el tuit de cada matí, sinó amb la petició del número de telèfon. “Hola, soc en Miquel”, començaves. I com que jo no recordava si et coneixia o no (he arribar a un punt d’alienació que em sona tothom, perquè no conec ningú) te l’he donat. M’he pensat, Miquel, que em volies enviar unes tòfones, perdius, caviar de la Vall d’Aran o unes ampolles de vi. I vet aquí que al cap d’una estona ja m’he trobat el teu missatge. Em deies que fes un cop d’ull al teu tuit. Cop d’ull. Jo no puc fer un cop d’ull a un tuit. Haig de llegir-lo o bé no llegir-lo. I l’he llegit. Parlava d’una de les caps de llista que es presenten a aquestes eleccions. “Si la candidata tal vesteix de manera impecable es diu i no passa res”, deies.
Puc suportar els whatsapps amb enllaços dels programes, articles, seccions i balls que fa tothom. No els obro, faig veure que sí i envio la primera emoticona que trobo de resposta. Però això sí que no. Si torno a llegir aquesta fórmula (“es diu i no passa res”) parlant de qualsevol cosa o ésser m’empadronaré a Kansas i em compraré una pistola.
