El que ha dit Gabilondo

Ángel Gabilondo, candidat del PSOE al govern de la Comunitat Autònoma de Madrid (la CAM), ha dit que es veuria governant, per aquest ordre, “amb Ciudadanos o amb Més Madrid”, però que “amb Iglesias –amb aquest Iglesias– no”. D'entrada, aquesta és una nova galtada amb la mà plana a la pretensió de Pablo Iglesias de presentar-se com el líder d'una eventual unió de forces d'esquerres enfrontades al feixisme representat per Isabel Díaz Ayuso: fa uns dies la candidata de Més Madrid, Mónica García, ja es va negar amb contundència a aquesta opció, i ara és Gabilondo qui hi tanca la porta. Si Iglesias s'havia imaginat un enfrontament èpic entre Ayuso i ell mateix, com una reedició de l'antagonisme guerracivilista en una Madrid que antany fou republicana i ara és fatxa (i que només ell seria capaç de recuperar per a les esquerres, etc.), se'n pot oblidar. Tot fa pensar que el 4 de maig a Madrid no serà a dues bandes, sinó a diverses, i que hi ha una única favorita, i és Ayuso. A Iglesias el complau recordar que ells dos van néixer just el mateix dia, com si això suggerís algun tipus de predestinació. Potser no se n'adona, però el que fa en realitat és caure, ell també, en l'estranya força d'atracció que ha resultat tenir Ayuso una vegada situada en el poder, ja que és Iglesias qui és condicionat per Ayuso, i no a l'inrevés.

Dit això, les preferències d'Ángel Gabilondo per formar una hipotètica aliança de govern a la CAM ens diuen més coses. La primera, que aquesta unió de forces d'esquerres imaginada per Pablo Iglesias no és possible, també, per un fet que ja sabem però que Gabilondo corrobora: que el PSOE, malgrat les seves sigles, no és cap partit d'esquerres, i molt menys encara socialista. És, com a molt, un partit liberal de centredreta (i algú encara ho discutiria, però deixem-ho així). Després hi ha el centreesquerra conservador representat per Més Madrid, i la seva derivada Més País, i el centreesquerra reformista que abanderen Unides Podem (que tal vegada van tenir algun punt comunista, o d'esquerra radical, en els dies del 15-M, però que fa molt de temps que són un partit d'ordre i sistema).

Ara bé, el paisatge de la política espanyola està tan desplaçat cap a la dreta, que, per a Gabilondo, els socis ideals serien Ciutadans, un partit que es ven com a liberal amb rivets progressistes però que, sotmès a una observació mínimament atenta, no pot amagar la seva naturalesa ultradretana i ultranacionalista. Hi ha moltes actuacions i discursos dels seus líders (primer Rivera, i ara Arrimadas) que així ho demostren, però a més hi ha l'evidència que el seu enfonsament electoral ha alimentat el creixement igualment impetuós de Vox: Ciutadans i Vox són vasos comunicants. Dins el sistema polític espanyol, troba molt més acomodament i bona predisposició la ultradreta que el centreesquerra. La raó no és que Iglesias sigui un prepotent, un xulo o una prima donna: ho és, però també ho són Abascal i Casado, també ho era Rivera, i ningú els ha odiat mai tant, ni de bon tros, com s'odia el “Coletas”.