El dit
La dona, que fa mitja hora que s’espera allà fora, entra al recinte a l’hora acordada, agafa número, se’l mira i se’l remira, no fos cas que se’n descuidés, de quin número és. I busca un dels seients lliures que estigui de cara a la pantalla. No pot no estar de cara a la pantalla, perquè quan surti el seu número l’ha de veure a l’instant, no pot esperar-se ni un segon, ni un, entre l’aparició del seu número a la pantalla i el salt que farà, com un ressort, per anar, diligent, atabalada a la taquilla que li toqui. No n’hi ha gaires, de seients lliures, perquè pel covid n’hi ha que no es poden fer servir i els han inutilitzat amb precinte, d’aquest que fa servir la policia per perimetrar escenes de crims o rodatges de pel·lícules. Però fa dies que el deuen haver posat, perquè es veu rebregat i brut. Seure allà enmig li fa sentir, a ella també, una idea com d’estar en obres.
Es mira el mòbil i es distreu. I com que es distreu, apressadament s’eixoriveix i es mira la pantalla. No, no. Encara en queden dos, de números, abans que el seu. Podria tenir un atac de cor, una pujada de sucre, hipertensió. Al seu voltant, altres dones (totes en edat de segona dosi de Pfizer) s’esperen, com ella, per renovar –sense cap mena d’il·lusió– el DNI.
Li toca! Gira el cap a dreta i esquerra, procurant de dissimular el trasbals. El tres! Hi ha d’anar corrents, corrents, que no s’esperi debades aquell policia (que ja es veu que és runner i amant del crossfit). Com han canviat les coses, pensa. Ara ja no et fan sucar el dit en tinta i eixugar-te’l després. Tot és electrònic. Però el seu dit no s’acaba de “gravar” a la màquina. Què passa? Què passa precisament amb el seu dit? És un dit defectuós? Haurà de tornar un altre dia? Llavors el runner li diu una cosa: “Fiqui’s el dit entre els cabells, que així, d’aquesta manera...” Ella obeeix. Es fica el dit entre els cabells i, per efecte segurament del greix capil·lar, ara el dit ja serveix. Quina sort.
Empar Moliner és escriptora