Hi ha una certa alarma social davant la possibilitat que els fraus a la llei trans posin en risc els drets de les dones. És una por legítima, però també infundada. D'una banda, el frau no és sistemàtic ni generalitzat, com van confirmar les dades del ministeri el mes passat. De l'altra, en la mesura que els homes cis que es fan passar per dones no obtinguin els “privilegis” que esperen, aniran desistint de l’ocurrència.
Les crítiques a la llei trans argumenten que és impossible demostrar-ne els fraus, ja que no es pot demostrar si una persona és trans o no. Però la qüestió no és aquesta: el frau no es comet per tenir una identitat o una altra, sinó per l’ús que es fa de la llei.
Més encara, què significa ser “realment trans” és un debat interessant filosòficament, però no té sentit en relació amb el dret. Cal superar el marc patologitzant, perquè, igual com passava amb els diagnòstics psiquiàtrics, el Registre Civil no té cap element per conèixer la identitat de gènere de qui té al davant, i els únics arguments –fal·laços i discriminatoris– que es podrien fer servir en aquest sentit són estereotips de gènere com l’estètica, la gestualitat o el nom.
El tràmit de la rectificació de la menció registral de sexe, com en el cas del registre d’un matrimoni, tracta una realitat subjectiva: la voluntat de fer una transició de gènere o la de compartir la vida. Igual que per casar-nos no hem de passar per una avaluació psiquiàtrica que certifiqui aquesta voluntat, ara, per fi, tampoc hem de fer-ho amb el sexe registral.
Però, a diferència del que passa amb el matrimoni, els Registres Civils –cal dir-ho en descàrrega seva–, tot i que tenen l’obligació de vetllar perquè no hi hagi frau, tenen poques eines per fer-ho, i sovint cauen en estereotips. Denegar el canvi registral sobre la base d'aquests estereotips seria entrar en el terreny de la discrecionalitat i, per tant, de la inseguretat jurídica. A més, aquesta vigilància tampoc seria justa, ja que suposaria tractar les persones trans com a presumptament fraudulentes quan sol·liciten la rectificació de la menció registral de sexe.
També se sol debatre sobre quin marge de decisió té una persona pel que fa a la seva identitat de gènere. Novament, és un debat filosòfic interessant però irrellevant: no és la identitat el que es regula, sinó la implementació legal d’una transició de gènere, que sí que és una decisió; decideixes –igual que quan et cases– sobre com viure la teva vida. Cal insistir-hi: tal com passa amb el matrimoni, demostrar un frau en la rectificació de la menció registral de sexe no consisteix a demostrar si la persona és trans, sinó si l'única intenció d’aquesta persona amb el canvi registral és accedir a uns determinats drets.
I aquesta és la clau: demostrar un frau és molt més fàcil quan es produeix l’accés a drets que no corresponen. El que pot aixecar sospites seria, per exemple, que un home cis, fent-se passar per dona, volgués inscriure’s a unes oposicions a policia; o que cometés una agressió masclista després de la rectificació registral. Si una persona física o una administració sospiten que hi ha frau de llei, poden posar-ho en coneixement de la Fiscalia, la qual, com a part interessada, pot sol·licitar la revisió de la resolució. És més, si el frau fos provat, la rectificació registral seria nul·la de ple dret, per la qual cosa es consideraria que legalment aquella persona sempre ha estat un home.
Quins són, doncs, els fets rellevants a tenir en compte en cas de sospita de frau, ja sigui durant el mateix procediment de rectificació o a partir d’una denúncia posterior? D’acord amb la llei trans, no es poden demanar informes clínics ni exigir a la persona canvis corporals, ni falta que fan, ja que no tothom que fa una transició de gènere passa per aquests processos. Hi ha moltes maneres de transitar, però totes tenen en comú que la decisió de formalitzar-la legalment es basa en el fet que, com a mínim en alguns àmbits de la vida, hi ha la voluntat de relacionar-se d’acord amb la pròpia identitat de gènere. És cert que hi ha qui no transita en tots els àmbits, especialment en aquells en què s’exposa a una forta transfòbia, com poden ser la família, la feina o els espais públics. Però fins i tot les persones que hagin socialitzat d'acord amb la seva identitat només en espais molt íntims poden tenir alguna prova o testimoni que en doni fe. En canvi, qui es vulgui quedar a l’armari en tots els àmbits no canviarà la documentació, ja que això l’exposarà. Perquè hi hagi frau de llei, doncs, caldria que la persona hagués accedit a uns drets quan no s’està relacionant en el nou gènere registral en cap àmbit de la seva vida.
En definitiva, l’objectiu de la llei no és que els Registres Civils esdevinguin les noves Unitats de Trastorns d’Identitat de Gènere, sinó que les persones trans tinguem agència sobre les nostres vides. Per això, cal superar el marc mental patologitzador d’intentar discernir qui és “realment trans” i qui no, i anar cap a un marc legal que vetlli per l’exercici d’aquesta agència.
