La darrera proposta constitucionalista del PP consisteix en una esmena a la totalitat de la llei d'amnistia, que serà el papus contra el qual els patriotes espanyolistes projectaran, en els propers mesos, odis i entusiasmes. L'esmena es presenta com una mesura dissuasòria contra allò que el PP anomena “deslleialtat constitucional”, i inclou dues propostes cridaneres: la il·legalització tant dels referèndums d'autodeterminació com de les declaracions d'independència, i la dissolució dels partits i/o organitzacions que els promoguin. Diversos juristes (progressistes, d'acord) alerten que es torna a tractar d'una proposta involucionista, i que, en concret, la idea de dissoldre partits polítics entra en un terreny altament fangós i dubtosament democràtic. En realitat, es tracta d'un clàssic de l'arsenal retòric de la dreta: enduriment del Codi Penal contra allò que no els agrada. En aquest cas, per partida doble: d'una banda, es tractaria de recuperar (ampliat, i rebatejat com a deslleialtat constitucional) el delicte de sedició. I de l'altra, el que es proposa torna a anar en la línia de la llei de partits de l'època Aznar: lleis fetes a mida per deixar fora de la llei l'adversari a qui es vol impedir que pugui participar en el debat públic. En aquell moment es tractava de l'esquerra abertzale, ara de l'independentisme català.
D'acord, doncs: res de nou sota el sol del patriotisme constitucional, un altre terme importat de la dreta americana (que el va manllevar, abans, a Jurgen Habermas), i posat en circulació dins l'espanyola en temps de l'aznaríada. La reacció d'aquells que en poden ser afectats acostuma a ser relativitzadora (i és lògic, perquè, davant del disbarat, la ment humana tendeix a protegir-se): allò de “bé, ara diuen això perquè són a l'oposició, però si un dia governen, no gosaran dur-ho a la pràctica”. És un raonament que podeu escoltar i llegir sovint, davant dels desafiaments reaccionaris que arriben de la dreta ultranacionalista espanyola.
La mala notícia és que, en cas de governar, i tant que s'atrevirien a fer-ho. No tan sols perquè ja ho han fet en el passat (un passat no gens llunyà, d'altra banda), sinó també perquè el context actual del PP és la relació ambivalent, de dependència i alhora de rivalitat, que manté amb Vox. Avui en dia, el PP s'ha situat en un punt en què ja només pot comptar amb el partit de Santiago Abascal a l'hora de formar aliances (de govern i de qualsevol tipus: si se li “descobreix” que ha tingut converses amb Junts, que al cap i a la fi també és la dreta, el PP es veu obligat a negar-ho o a rebaixar-ho a “un cafè”), però a la vegada té una competència aferrissada amb Vox per l'hegemonia dins l'espai polític que comparteixen. I això acaba de decidir el PP a travessar sense gaires contemplacions les línies vermelles que ells mateixos deien que mai passarien: vegin, si no ho creuen, la segregació lingüística a l'escola pública, una pràctica ja molt propera al feixisme que acaba d'adoptar, per al curs que ve, el govern del PP a les Balears. El fet és greu i val més prendre'l com un avís.
