Dulce et decorum est pro patria mori, escrivia Horaci. “Dolç i honorable és morir per la pàtria”. Tanmateix, en aquest clima europeu favorable a fer créixer les capacitats de seguretat i defensa amb grans increments del pressupost militar per als pròxims anys, com és que no es parla també de la necessitat de tenir més efectius? Si es vol, dit pel broc gros, quin serà l’increment de la demanada de soldats disposats a morir honorablement i dolça per la pàtria?
Es calcula que els actuals efectius a Europa, tant de països membres de l’OTAN com no, són un milió i mig. Al voltant de 200.000 a França i Alemanya, i de 120.000 a Itàlia i Espanya. No és fàcil comparar països en aquest terreny a causa de les diverses estructures de defensa. Per exemple, pel paper i les xifres de reservistes. Els Estats Units d’Amèrica podrien tenir 1,35 milions de soldats, amb 800.000 reservistes i 440.000 membres de la Guàrdia Nacional. Rússia, un milió de militars professionals i dos milions de reservistes que poden ser mobilitzats, sense comptar els mercenaris nord-coreans.
A la Unió Europea es preveu incrementar la despesa en defensa dels 200.000 milions d’euros anuals actuals fins a uns 350.000. Un 2% del PIB, com demana l’OTAN. Tot i que l’accent sempre es posa en la fabricació d’armes i tecnologia militar, respectant aquesta proporció de despesa, farien falta entre mig milió i un milió més de soldats. I, a diferència de fins ara, haurien de ser reclutats en la perspectiva d’una previsible intervenció en futures guerres. Vet aquí, doncs, el sentit de la meva pregunta. Costa d’imaginar que hi hagi prou joves interessats a incorporar-se a l’exèrcit per satisfer la demanada creixent. I més concretament, no sembla que hi hagi joves –i no tan joves– disposats a arriscar la vida, si no per la pàtria, sí pels dits valors occidentals, per la democràcia, per la llibertat, per la prosperitat i els drets socials.
A casa nostra, més que a Horaci s’ha fet cas a Brecht: “És molt més dolç i més honorable viure per la pàtria”. Ara mateix, qui es pot sentir interpel·lat per aquells himnes que havíem hagut de cantar els qui encara vam fer la mili sobre l’orgull de morir per la seva pàtria? Qui s’emociona amb el jurament de bandera espanyola de 1981, encara vigent: “¿Juráis por Dios o por vuestro honor y prometéis a España, besando con unción su Bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros Jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberanía e independencia de la Patria, de su unidad e integridad territorial y del ordenamiento constitucional, hasta la última gota de vuestra sangre?”
Traslladem-ho al nostre país, on fins fa quatre dies es lluitava cívicament per una altra sobirania i una altra independència, i que es va abandonar just per l’advertència que hi podria haver morts! No he trobat xifres de vocacions militars, però gràcies a les enquestes que fa la Societat d’Estudis Militars des de 2017, amb xifres creixents cada any, sabem que a la de 2024 la meitat de catalans pensen que una Catalunya independent hauria de tenir exèrcit, i un 40%, que no. Sabem que en són especialment partidaris els joves de 16 a 29 anys, un 60%. I, encara, sabem que dos terços dels catalans són partidaris que participés en missions de pau internacionals. Gens malament en un estat en què la confiança en l’exèrcit és de les més baixes d’Europa, i per a un país com el nostre que la propaganda sol presentar com a pacifista!
El clima poc o molt justificat d’amenaça prebèl·lica podria canviar les ganes de morir per la pàtria. Un canvi, però, que no m’atreveixo a pronosticar en quin sentit anirà. Per als catalans, a més, si fos per la nostra, es tractaria de morir per una pàtria incerta, a mig fer i que ningú no reconeix. I no dic res de si perdre la vida hagués de ser per un patriotisme europeu ara en crisi, si és que mai ha existit. Les raons que van fer possible que quatre-cents mil joves nord-americans –tres-cents mil, morts directament a la batalla– estiguessin disposats a morir a la Segona Guerra Mundial lluitant per la seva pàtria i contra un feixisme que amb prou feines afectava el seu territori, ara mateix són incomprensibles als nostres ulls.
La pregunta, doncs, és amb qui comptarem ara per defensar un hipotètic front de guerra. Potser amb aquells que, des de l’extrema dreta, defensen un patriotisme arnat? O recorrerem a un exèrcit de mercenaris, amb la incorporació d’immigrants –a França, la prestigiosa Legió Estrangera ja compta amb prop de 10.000 efectius– a canvi de donar-los la nacionalitat, com ja es fa a Espanya?
Cada vegada que anunciïn més pressupost per a defensa que ens diguin també, sisplau, quants més soldats caldrà preparar per a la guerra.
