Disneyworld i Calcuta
Tinc un amic que acaba d'arribar d'un llarg viatge pel sud d'Àsia i com sempre que torna d'alguna de les seves aventures, necessita compartir el que ha viscut. No pot evitar descriure'ns la pobresa i tota la llista de tragèdies que li toca veure per la seva feina i sovint acostuma a fer un comentari que cada vegada que el sento em fa pensar i m'incomoda: moure's pel món és estar en contacte constantment amb realitats molt més dures i menys confortables que la nostra, però (i llavors és quan deixa anar la seva reflexió) allà la gent somriu. Tot el dia i a tota hora, i aquí no, o molt poc. Heu agafat el metro al matí? Heu fet cua en un súper? Us heu fixat en la gent gran deambulant pel carrer sola i espantada? I en les cares dels que estan aturats als semàfors o dels que t'atenen en una sucursal bancària o en qualsevol oficina? Fins i tot els cambrers quan et prenen nota sembla que estiguin enfadats i et facin un favor.
Com que ja el coneixem, d'entrada deixem que es desfogui i el convidem a un parell de whiskys perquè es vagi situant. És veritat que potser exagera una mica i sempre és delicat generalitzar, però reconec que els darrers dies no he pogut evitar pensar en les seves paraules. M'he estat fixant en les cares de la gent al matí, a la tarda i a la nit i haig de reconèixer que té força raó. Sobretot tenint en compte que la primera que veig cada dia és la meva reflectida al mirall.
El meu amic proposa que un cop a l'any tots hauríem de fer un viatge d'uns quants dies a algun país pobre i miserable per agafar consciència i veure que bé que vivim aquí, com de feliços hauríem de ser, i així tornar a la nostre quotidianitat plens d'energia i humilitat per exigir-nos, si més no, un parell de somriures al dia. Fins i tot té un eslògan: menys Disneyworld i més Calcuta.
