Discursos abans de la batalla
Després de la guerra van preguntar a Hieró de Siracusa sobre el moment en què va entendre que el conflicte era inevitable, i la seva resposta va ser: "Quan el nostre estrateg va deixar de fer plans per fer arengues".
Un dels gèneres literaris més peculiars potser és el dels discursos que els generals dirigeixen als seus homes moments abans de la batalla. Cap altra modalitat retòrica té tanta capacitat per transformar els esdeveniments. Abans de la lluita els homes se senten angoixats i temorosos, però una bona arenga pot enardir els ànims i transformar una derrota pronosticada en una victòria esclatant. És a dir, a la victòria a través de la paraula.
El món grecoromà tenia una percepció artística de les arengues. De Cèsar, que coneixia la mentalitat soldadesca, es deia que podia fer els discursos més barroers. Es dirigia a l'exèrcit amb un nap a la mà, explicant als seus homes per quin forat de l'enemic el ficaria. Però Cèsar era l'excepció. Els romans tendien a l'estoïcisme. Quan Anníbal va causar la primera catàstrofe a les seves legions, Roma esperava la notícia amb angoixa. El pretor es va limitar a dir exactament quatre paraules. I en fer-ho va pronunciar un octosíl·lab bellíssim, potser el més auster i admirable mai escrit: " Pugna magna victi sumus ". És a dir: "Hem perdut una gran batalla".
No hauríem de ser ingenus: és molt possible que els cronistes exageressin o embellissin els discursos amb un vel ficcional. A Moçambic vaig conèixer un oficial que havia participat en més de cinquanta combats contra la Renamo (Resistència Nacional de Moçambic). Un dia li vaig preguntar si havia fet alguna arenga especialment remarcable. Va mirar al sostre, es va mocar amb els dits i va dir: "Abans de la batalla no hi ha discursos, només ordres". Crec que era sincer. Estava borratxo.
Però, en realitat, quina importància té si els discursos més florits els va inventar algun cronista, o fins i tot algun guionista? La ficció mai no ha estat obstacle per a la transcendència. A Apocalypse now el coronel Kilgore pronuncia una de les frases més recordades del cinema: "Charlie no fa surf!" (Per Charlie es referia a l'enemic.) Però és que en el mateix diàleg encara hi ha una frase que supera l'anterior. Kilgore rememora un bombardeig amb napalm, i ho fa amb una expressió que ha entrat als annals del cinema: "Aquell turó feia olor de victòria". I al mateix temps la seva veu reflecteix una tristesa desolada.
En realitat, alguns dels discursos de batalla més memorables no s'han fet abans del combat, sinó després. I si hem de parlar de discursos a posteriori és obligatori reservar un lloc d'honor a les paraules de Lincoln al camp de batalla de Gettysburg. (Per cert, que l'homenatge que Lincoln fa als caiguts bé es podria fer extensiu als barcelonins del 1714.) Vet aquí un extracte: "Nosaltres, els vius, hem de dedicar-nos a la tasca inconclusa per la qual ells han lluitat. Conjurem-nos aquí, fermament, perquè els nostres morts no hagin lliurat la seva vida en va. Per aconseguir que aquesta nació visqui un nou naixement de llibertat. I perquè el govern del poble, pel poble i per al poble, no desaparegui de la Terra".
A l'altre bàndol, el de la tirania, no hi he detectat cap discurs bèl·lic memorable. La mediocritat humana del dictador Francisco Franco, per exemple, estava en consonància amb el nivell dels seus discursos. Només m'atreviria a destacar-ne una anècdota. En plena Guerra Civil l'estat major franquista es va aturar a la vora d'un sanatori mental. Un periodista va transcriure l'escena: " Todos los locos, prontos al aclamo y en unánime sentir, alzaron sus brazos para saludar al Caudillo ". Seria interessant saber si el periodista va ser afusellat o promocionat.
Estiguin atents. S'apropen temps apassionants, i per saber quan serà inevitable el conflicte, com diria Hieró de Siracusa, només hem d'escoltar les paraules. Al debat d'investidura Mas ja va fer servir dues expressions que tenen més aroma d'arenga que d'estratègia: "Res no serà fàcil, tot és possible". I una segona que va passar més desapercebuda però encara més elevada. Tot citant Ainaud de Lasarte, Mas va referir-s'hi amb un: "Tingueu fe en Catalunya". És a dir, va invocar els pares de la pàtria abans de la batalla, com els generals de l'antigor grecoromana. En canvi, que l'altre bàndol encara vol ignorar el conflicte es demostra per la insuficiència de les expressions que ens han regalat fins ara. El rei ha intervingut amb frases periclitades, obtuses, arnoses: " No es hora de galgos o podencos ". Y Rajoy, amb el seu to d'estadista insofriblement nan, encara ha estat pitjor: " No me líen ".