Europa s’està perdent en la banalitat del discurs de la guerra. Els fets són obvis: amb Trump ha arribat –massa tard– l’hora que Europa es fes gran i s’emancipés. El pare protector la fa fora de casa. I, assetjada pel cantó de l'est, ha de pensar com organitzar-se la vida. Ha sorgit així la necessitat del rearmament. Que els que tenen paraigua nuclear s’obrin a la protecció de tots. Fins i tot Sánchez, sempre esquiu a les males notícies, va ser dels primers a agafar aquesta bandera. Però va venir l’hora d’explicar el com i el perquè i ningú va ser capaç de construir un discurs que sense desmesura fes de la necessitat virtut i li donés uns objectius i un marc raonables.
Les presses de Von der Leyen i el soroll de Macron, que ha vist una oportunitat per tornar-se a fer present després d’haver-se eclipsat –fracàs rere fracàs a l’escenari francès–, han tingut un efecte bumerang. El rearmament no pot ser un objectiu en si mateix, ha de tenir un relat de societat, una explicació de les raons que hi porten i una regulació compartida. Les societats europees, escarmentades per la història, adaptades a la lògica d’unes societats raonablement benestants, poc amigues del sobresalt, no forçosament veien la gravetat i la urgència. Sense cap definició estratègica, només hi havia un camí: posar la por al cos de la ciutadania. I així ens hem trobat amb grotesques iniciatives com la d’apel·lar als ciutadans perquè es comprin kits d’urgència per resistir tres dies en cas d’emergència bèl·lica. De veritat que estem en aquest punt? Ucraïna és més que una advertència: tenim el deure de salvar-la. Però ¿hi ha una probabilitat significativa que qualsevol país de la Unió Europea sigui agredit en qualsevol moment?
En lloc de mobilitzar la ciutadania, l’alarma ha generat por i desconfiança. I fins i tot el president Sánchez, que de nas per captar les sensacions de l'ambient en té, ha començat a marcar distàncies i rebaixar l’exigència armamentista amb què havia tornat d’una de les seves trobades europees. I s’ha passat als eufemismes i ha decidit augmentar despesa amb la boca petita. En els temps que corren l’armament no pot ser un objectiu en si mateix en un lloc com Europa. I si n’hi ha necessitat –i segurament que sí– s’ha d’emmarcar en un projecte ambiciós de rellançament de la Unió que la ciutadania pugui fer seu. I no pot passar només per les armes.
Tornem a les qüestions estructurals d’Europa, que el creixement de l’extrema dreta, amb el gir de bona part de les dretes europees –més pàtria que Unió–, fa paleses. I que ara mateix porta molts sectors de la població a sentir-se més pròxims a Trump (o fins i tot a Putin) que a les institucions europees. El problema d’Europa és recuperar un sentit compartit: si ho aconsegueix, la consciència de rearmar-se es donarà amb escreix. Altrament, és difícil que la ciutadania hi vegi la necessitat.
