Discurs d'engrunes
El discurs polític i social s’aprima cada vegada més. Res li ve de gust: es nodreix d’engrunes, la molleta de pa enganxada al brodat de les estovalles que tant costa de treure. La pèrdua de pes simbòlic del discurs contemporani suposa que fem servir cada vegada menys paraules per dir ben poques coses. Ens enfilem al clixé, a l'eslògan: tu sí que pots, surt de la teva zona de confort, troba la millor versió de tu mateix, just do it! i, en política, darrerament, coses tals com comunisme o llibertat.
Els clixés són frases fetes que serveixen per simplificar la complexitat dels afers del món, públics i privats. En poques paraules, ens fan creure una veritat com si fos una talla única. Jacques Lacan parlà d’una certa categoria: els mots de comandament. Són imperatius que empenyen a identificar-se amb una consigna, reaccionant de manera automàtica sense intermediació, reflexió o interrogació de cap mena. A la seva obra Els orígens del totalitarisme,escrita als anys cinquanta i d’una angoixant actualitat, Hannah Arendt alertà del perill de la pèrdua de polisèmia, complexitat i matisos del discurs polític i social. El procés de simplificació de les formes de representació del món afecten la seva pròpia consistència. Cerquem l’homogeneïtat, volem resoldre els problemes amb una única solució, dicotòmica i estrafeta. El totalitarisme va més enllà dels règims polítics: també respon a una actitud cognitiva empobrida que redueix la diferència i nega el pluralisme. Eva Illouz, una de les ments contemporànies més lúcides del moment, defineix les engrunes amb el nom de capitalisme escòpic. Consisteix en convertir les imatges en l’objecte principal d’intercanvi i de càlcul de benefici. La imatge, com tothom sap, no val més que mil paraules, precisament perquè ens les fa estalviar. Parlar entre persones, desplegant quelcom més per fora del clixé, suposa foradar la compacitat fotogràfica de l’ambient tecnològic, de la xarxa social xerrameca, de l’emoticona i la selfie, entestades en fer emmudir l’imprescindible emparaulament del món i de l’altre. Hi ha un punt de banalitat en les engrunes, que enganyen la fam. La fam ens fa tirar endavant, ens impulsa a mobilitzar, a diversificar els recursos possibles que hem d’incorporar. La ficció de les engrunes revela una significació precària i una fuga de sentit entremig. Només veiem la punta de l’iceberg sense imaginar la immensitat que hi ha per sota l’aigua.
En la seva entrevista amb Günter Gauss a la televisió alemanya l’any 1964, Hannah Arendt relata el moment en què fou detinguda per la Gestapo. La seva tasca de resistent consistia en identificar i recopilar totes les expressions i frases fetes “de baix nivell antisemita” que sortien a les revistes, pamflets, associacions professionals, acunyades pels nazis. En una confessió inaudita, Arendt descriu el moment de ser interrogada pel cap de la policia criminal. A les preguntes concretes de l’agent, ella contestava explicant tota mena d’històries fantàstiques, brodant-les amb detalls insospitats, abraçant tota mena de situacions i contextos, personatges, dites i moments. L’agent la va escoltar amb tota atenció i li va dir: "No cal que busqui un advocat, ja trobaré la manera de fer-la sortir d’aquí". Arendt aclareix que aquest home, en una posició d’autoritat repressora, va entendre que en els matisos hi pot haver quelcom més que no pas l’etiqueta reduccionista. Això li va salvar la vida.
Els clixés fan lliscar les preguntes per tombants que sempre acaben malament. En lloc d’interrogar què més hi ha rondant, ens adherim a un club per tal de donar resposta al que és impossible d'entendre sense una certa perspectiva de les coses. Això dona una falsa seguretat.
La tasca d’engreixar el discurs donant-li una mica més que el peixet reduccionista del clixé constitueix no solament una responsabilitat primordial per a polítics, educadors i professionals: avui és una tasca ineludible. No estem parlant d’un problema de les masses incultes, perquè també els intel·lectuals (als quals Arendt tenia molta mania) queden afectats per aquest discurs d’engrunes.
Localitzant els detalls i les interpretacions que tot ho capgiren evitarem convertir la banalitat en la principal amenaça per a la convivència. En la seva peculiar manera d’exposar els fets, Arendt revela quelcom més: deixa clar que el discurs d’engrunes sorgeix en el si d’una “nova normalitat” que bloqueja el pas a qualsevulla distinció entre bo i dolent, viu i mort, digne i indigne, humà i inhumà.
Anna Pagès és professora a la FPCEE-Blanquerna de la Universitat Ramon Llull