El discurs de la dreta populista es globalitza
BarcelonaEl discurs histriònic de Donald Trump acapara totes les mirades als EUA. La nova líder d’Alternativa per a Alemanya (AfD), Frauke Petry, és la triomfadora moral de les últimes eleccions als lands alemanys. Marine Le Pen, amb l’ultradretà Front Nacional francès, i Geert Wilders, amb el Partit per la Llibertat als Països Baixos, encapçalen les enquestes de vot als seus països. El discurs del políticament correcte ha perdut pistonada. S’imposen els postulats obertament xenòfobs, de replegament nacional i rebuig a un món cada cop més interrelacionat. I la crisi econòmica, el terrorisme i l’onada de refugiats acaben d’alimentar un discurs de la por que, ara mateix, no sembla que tingui aturador.
De Trump a Petry: 5 cares de la política de la porLes eleccions europees del 2014 van ser un bon aparador de la fortalesa d’aquests moviments al Vell Continent. Però, lluny de fondre’s, el seu poder s’ha anat ampliant des d’aleshores sota diferents tons i intensitats amb un mateix denominador comú: l’ultraconservadorisme, el rebuig a una classe política massa acomodada al poder i una falsa polarització social que converteix la població estrangera en focus de tots els mals.
“Ens trobem davant de la combinació d’un rerefons que ve de lluny, el de la desafecció i el replegament nacional com a falsa solució a tots els mals, amb el context de la crisi dels refugiats, que incorpora elements culturals i religiosos que són un marc propici per a la demagògia i el populisme”, analitza Pol Morillas, investigador principal per a Europa del Cidob, que afegeix que, per acabar de posar llenya al foc, és un repte al qual Europa no sap respondre, “de manera que la mateixa UE esdevé un enemic”. És el petit pas que separa la xenofòbia de l’eurofòbia. Una conjugació fatal.
L’amalgama de partits que integren el fenomen de la dreta populista s’estén com una taca d’oli per tot Europa. A Alemanya és on el fenomen acaba d’aixecar el vol de la mà de Frauke Petry, l’“anti-Merkel”, tal com la va batejar el New York Times.
Primer va ser el rebuig a l’euro i ara és la censura a la política de portes obertes amb els refugiats de la cancellera Merkel el que ha fet pujar l’AfD a les enquestes i l’ha portat a sumar el 24,2% dels vots a les eleccions al land de Saxònia-Anhalt. “La immigració de tants musulmans canviarà la nostra cultura”, ha sentenciat aquesta setmana Petry al setmanari Der Spiegel.
El cas d’Àustria
On la dreta populista fa més temps que està instal·lada és en països com França, els Països Baixos i Àustria, un país que va ser objecte de rebuig de la resta de socis de la UE quan Jörg Haider, com a líder del Partit de la Llibertat d’Àustria, va tocar poder (2000-2002). Un escenari de boicot impensable avui, quan alguns d’aquests partits extremistes governen països de l’est d’Europa -Hongria i Polònia- o tenen cadires en executius escandinaus com a Finlàndia i Dinamarca.
Però la realitat mostra com a la dreta populista europea tampoc li cal governar per imposar els seus postulats. El paradigma és el Regne Unit, on l’agenda euròfoba del UKIP de Nigel Farage acapara el debat polític, fins al punt de forçar un referèndum sobre la pertinença a la UE que el primer ministre tory, David Cameron, ha convocat per al juny. “Bona part de les seves idees han penetrat en l’agenda de la política tradicional. Això passa al Regne Unit, però també a França, amb el discurs de mà dura del primer ministre Valls”, analitza Pol Morillas.
I el discurs de la dreta populista europea ha trobat en els últims mesos un ídol en el qual emmirallar-se a l’altra banda de l’Atlàntic: l’omnipresent Donald Trump. No són casos directament comparables a causa de la distància que separa la política europea de la nord-americana i l’efecte, en aquest últim cas, de les primàries. Però sí que es pot dir que l’auge dels extrems que es va viure a Europa arran de la crisi econòmica del 2008 -a esquerra i dreta- arriba ara als EUA. És el que conclou la investigadora de l’Instituto Elcano Carlota García Encina, que qualifica Trump de “populista” però no tant de “dretes”, ja que a les files republicanes “li diuen que no és prou conservador, que està massa al centre”.
“Trump aprofita la desafecció amb la política, el drama que viu la classe mitjana que no nota a la seva butxaca la recuperació econòmica. Hi ha malestar i cala el discurs contra tot el que és políticament correcte”, explica García Encina.
Són analogies que podrien bastir un pont de trobada entre la dreta populista a una banda i l’altra de l’Atlàntic, però que, ara com ara, ningú s’ha atrevit a construir. Al contrari, a Europa fins i tot líders com Le Pen i Petry han marcat distàncies amb la proposta de Trump de prohibir l’entrada de musulmans al país. I ho han fet segurament més guiats per la prudència que per la moderació. La mateixa moderació que Trump haurà d’adoptar algun dia si de debò vol governar. “Hem vist com després d’alguns triomfs clau a les primàries, Trump ha rebaixat el to. I ho haurà de fer cada cop més si realment aspira a la Casa Blanca”, conclou García Encina.
Vladímir Putin: l’ideòleg, l’agitador i el banquer
Vladímir Putin i l’extrema dreta europea viuen una història d’amor. L’emmirallament recíproc ve de lluny, però l’annexió russa de Crimea i la retòrica que la va acompanyar han consolidat la relació. És la resposta que el Kremlin dóna a les sancions de la UE després del gest unilateral rus. “Putin fa un ús funcional de la dreta populista a Europa per fer mal a la UE”, reflexiona Carmen Claudín, investigadora del Cidob. “Hi ha una afinitat ideològica en conceptes com ara la visió conservadora del món, els valors cristians, la família tradicional, l’homofòbia…”, explica. I ningú se n’amaga. Fa unes setmanes el tresorer del Front Nacional francès va explicar que anirien a buscar finançament rus (els calen 27 milions d’euros) per a la campanya de les presidencials del 2017. Uns diners que ja han fluït en anteriors ocasions.
El triangle amorós de Putin i l’extrema dreta europea es tanca a l’altra banda de l’Atlàntic amb Donald Trump. “És una persona intel·ligent i talentosa, sense cap mena de dubte”, va dir el president rus de Trump, que li va contestar que es “portarien molt bé”. Una provocació més de l’aspirant republicà.