El discurs del rei
Ara que he estat coronat, confesso que m’estranya que hagin trigat tant a fer-ho. Modèstia a part, porto anys demostrant que sóc un paio preparadíssim per ocupar aquest lloc. Tant se val. Estic convençut que hi haurà un abans i un després de la meva proclamació a la història d’Espanya. De fet, ben mirat qualsevol esdeveniment té un abans i un després, especialment les favades. Però en el meu cas tot agafa una dimensió més transcendent. Des que vaig sortir de l’acadèmia, he estat cridat a l’altíssima responsabilitat que ara assumeixo. Esclar que el mèrit no és només de la formació que he rebut, no fotem. Hi ha coses que es porten a la sang i jo, de sempre, he tingut un do natural per destacar per sobre dels altres. Sóc un enviat del destí, un elegit per a la glòria, una benedicció per als espanyols.
Espero que d’aquestes paraules no se’n desprengui que m’han pujat els fums. La humilitat amb què afronto la meva tasca és inqüestionable. Per molt que el poble m’adori, mai deixo de tocar de peus a terra. I, creieu-me, no és gens fàcil mantenir a ratlla l’ego quan, arreu on vas, tot són crits d’admiració, desmais d’emoció i pluges de calces i sostenidors. Entenc la impressió que un personatge excepcional com jo provoca entre la plebs, però mai oblido que sóc tan humà i mortal com qualsevol altra persona. Encara que, això sí, una mica més guapo que la mitjana.
El temps i l’esforç m’han portat fins on sóc avui. Amb tot mereixement he esdevingut una referència internacional. Sóc tan important que fins i tot em conviden a la coronació del nou monarca espanyol. I sóc tan campetxano que hi vaig sense corbata. M’omple d’orgull i satisfacció ser proclamat el rei del pop llatí, l’artista espanyol que més discos ha venut l’última dècada. I perquè així consti als efectes oportuns i agraint al company que va acabar la secundària que m’hagi ajudat a redactar aquest text, signo a 22 de juny de 2014. David Bisbal I d’Espanya i Miami.
